Vivim i viurem en l’època de les pandèmies globals. I el govern d’Espanya, aquesta nova situació ni l’ha ensumada, ni l’ha sabuda gestionar. De llur mala gestió, en resulten milers de morts, milers d’afectats i sobretot, una ensorrada total de l’economia.
Ho han volgut minimitzar centralitzant les competències, i així dissimular llur odi xenòfob vers els catalans. No se n’han sortit. Tots els països del món tanquen territoris, confinen els treballadors llevat d’aquells que fan feines imprescindibles: sanitaris, seguretat, repartiment, mercats de menjar i beure, neteja i recollida de brossa, etc. El mal govern d’Espanya, no. Incomprensiblement, envia l’exèrcit a desinfectar les baranes dels aeroports en comptes de tancar el tràfic aeri com han fet a tots els països de la UE, o si més no restringir-los als mínims necessaris.
Tots aquests despropòsits no poden quedar immunes, l’Estat espanyol, ha de pagar judicialment el seu crim, sobretot quan s’intueix que no sols ha estat mala gestió, sinó mala fe.
Crec fermament que la demostració de lideratge del M.H. president Torra, per damunt de tot, ha destruït la mala bava d’ERC, Comuns i 155 en general, contra ell i el govern. I també crec que després de la pesta l’aixecament de la DUI votada en referèndum l’1-O caurà com una llosa insalvable, per damunt de botiflers.
La pandèmia, dins la gran desgràcia que és, ha posat de nou, al descobert, la ineptitud d’una Espanya arrogant i decadent que segueix vivint al segle XVI, quan els tercios feien el que volien. Han rebut tocs d’atenció dels tribunals internacionals, de la UE, de l’ONU i, sobre el tractament de la Covid-19, de L’OMS. Madrid, ja és el focus de la infecció més important de la UE, però no el tanquen. Amb una política cegament nacional patriotera porten l’Estat cap al desastre sanitari i econòmic més greu que mai s’hagi vist. I això no els pot sortir gratuït.
És per tot això que em refermo en la creença que d’aquesta crisi sanitària, gestionada de forma coherent per Catalunya —tot i que no hi ha recursos de cap mena i l’Estat espanyol totalment en contra—, en sortirem reforçats, i la República Catalana amb la Generalitat en sortirà triomfant.
Si més no, hem tornat a demostrar al món que Catalunya i la seva població mereix ser lliure. El poble català, científicament, solidàriament i tossudament s’ha guanyat amb escreix, el dret a la seva independència.
Després de la pesta, serem República.
Primer cal demostrar excel·lència en tot, en la direcció tècnica i política de la crisi, en la solidaritat i empatia, i per davant de tot no renunciar a nosaltres mateixos, atès que si aquesta excel·lència és fagocitada pel nacionalisme espanyol, no anirem enlloc.
Aquesta apropiació és un clàssic de la història espanyola, farcida de fites i referents catalans que s’han espanyolitzat, en formar part del mateix estat, d’acord, però amb un grau que sovint arriba a la total descatalanització de la fita o persona. No penso en teories conspiratives, sinó per exemple en l’us que feia en Franco dels referents catalans, espanyolitzant-los fins a descatalanitzar-los.
Deixant de banda el 155 encobert perpetrat per l’estat, un exemple de fagocitació inconscient per part nostra és l’us del castellà en tantes comunicacions públiques, des dels rètols dels professionals sanitaris (p.e. Mútua de Terrassa) demanant el “quédate en casa” i “gracias”, a comunicacions científiques que volen arribar a més gent, però no arriben enlloc perquè el Gobierno del estado se les passa per on no sona.
Si no prenem consciència de nosaltres mateixos no existim, senzillament. Com volem reclamar cap llibertat si no existim?