El 24/9 celebrarem la festa de la patrona de Barcelona. A www.basilicadelamerce.cat podeu llegir les següents frases del Mestre general de la Mercè sobre els mercedaris:
L’orde religiós es va fundar el 1218 a Barcelona,… de la mà de Sant Per Nolasc, un jove mercader de teles, amb el suport de Jaume I el Conqueridor i el bisbe Berenguer II de Palou, amb l’objectiu de redimir els cristians captius dels musulmans.
…L’orde compta amb un miler de membres i més de 150 convents. De la seva presència inicial a Europa, va arribar a tenir una àmplia representació a l’Amèrica del Sud…. El seu escut està basat amb el de Catalunya i té els seus orígens en els Blasons hereditaris de la Corona d’Aragó i remet al Comtat de Barcelona i la lluita contra els Normands.
… Els mercedaris eren laics… Sant Pere Nolasc, el seu fundador, … va saber descobrir el patiment dels cristians captius en poder de musulmans, i es va obstinar, amb un grup de companys, primer amb el seu personal patrimoni, i després recol·lectant almoines, en exercir el ministeri de la caritat exímia: ajudar, visitar i redimir captius. Quan faltaven diners per comprar la seva llibertat, rescatant de les masmorres africanes, s’obligaven tots a quedar en ostatges, esperant que arribessin els seus companys amb els diners pactats…. En el seu escapulari porten l’escut amb la creu blanca de la Catedral de Barcelona… sobre … l’escut del Regne d’Aragó, donat pel rei Jaume I. Era, d’altra banda, com una mena de “salconduit” davant els caps mahometans. També van jugar un paper destacat a Amèrica. Quan – ja des del segon viatge colombí, el 1493- es va assumir el repte de l’evangelització de tot el continent americà, anomenat el “Nou Món”. Els mercedaris van ser seleccionats pels Reis Catòlics, junt amb altres 3 ordes mendicants, per assumir aquest repte. Això explica que Maria de la Mercè, no sols sigui la patrona de Barcelona, sinó també de capitals i ciutats de diversos països –Argentina, Equador, Perú, Santo Domingo…-
… La paraula mercè era sinònim, pels medievals, de misericòrdia, de misericòrdia especial en redimir al captiu, gest gratuït ple de compassió cap als privats de llibertat en les masmorres sarraïnes. Aquest terme superava el sentit estrictament “piadós”.
… Insistim: El més característic de la devoció mercedària és el caràcter de compromís, de caritat alliberadora, que suposa i imprimeix en els seus devots. Maria de la Mercè és el model d’una Església que vol ser alliberadora; és la imatge més perfecta de la llibertat i de l’alliberament d’una humanitat captiva dels altres… estimar Maria significa posar-se al servei d’aquells que es troben oprimits i privats de llibertat”
Val la pena afegir que l’església catòlica ha considerat sants al seu fundador i a molts altres mercedaris d’arreu. D’aquí podem citar a la també barcelonina Maria de Cervelló, a Ramón Nonat (la Segarra), Pere Pasqual (Valencia), Pere Ermengol (Conca de Barberà). Actualment l’orde mercedari segueix amb presència als països catalans i a l’Amèrica llatina, on canalitza els seus objectius mitjançant fundacions d’àmbits territorials. En webs en català i castellà expliquen l’obra actual. En castellà titulen la seva activitat dient: “La Fundación trabaja contra la pobreza y la exclusión social abriendo caminos hacia la libertad “.
També cal fer esment d’altres dues referències històriques:
El 1687, Barcelona fou atacada per una plaga terrible de llagostes i el poble invocà la protecció a la Mare de Déu de la Mercè. Quan se’n sortiren, la proclamaren patrona de la diòcesi.
El 1580 Miguel de Cervantes, que tenia 33 anys i en portava cinc a la presó d’Alger, d’on havia intentat fugir quatre vegades, va ser rescatat per Juan Gil, un membre d’un altre orde mendicant, els trinitaris, qui actuava per encàrrec del rei d’Espanya i qui va pagar directament i davant notari, la garantia del rescat… Vint-i-cinc anys després es publicava la primera part d’El ingenioso Hidalgo don Quijote de la Mancha. Potser sense aquesta “acció mendicant”, amb contribució econòmica i riscos personals inclosos, no s’hauria publicat mai la que és considerada l’obra més destacada de la literatura espanyola, una de les principals de la literatura universal i la més llegida després de la Bíblia.
Porto aquestes referències per situar-les, en el nostre context actual de debat polític i social relatiu al dret a decidir i a la independència, on crec s’està pervertint, si més no en el tema del llaç groc, el concepte de “compromís, de caritat alliberadora” a què es refereix el Mestre general de la Mercè reiteradament (en el text complet, al web citat). Crec que en l’àmbit personal cal reivindicar activament el fet de portar individualment el llaç groc o de penjar-lo del balcó de casa. Conscients que és un gest de solidaritat a persones concretes com ho és i ha estat l’acció dels mercedaris durant segles. En l’àmbit públic, inclosos àmbits governamentals, no és un acte polític, de política partidista, posar-lo en un edifici, és un símbol de solidaritat amb uns presos o preses i els seus fills i familiars que també en pateixen les conseqüències. Uns familiars d’un pres polític que poden no tenir les mateixes idees polítiques que la persona presa. Que si són fills petits, no entenen ni de política ni de lleis i si són més grans, però encara qualificables d’infants segons l’Unicef, estan patint a Catalunya la vulneració dels seus drets establerts per l’ONU que són norma legal a Espanya, per decisió del parlament i govern d’Espanya (vegeu en aquest mateix mitjà el meu article, distribuït en dues entregues: “1 i 2 /9/2019. Independència ja?! Primer, i en tot cas, assegurar els Drets humans dels Infants”). Als fills, també als altres familiars propers, se’ls hi està fent mal de forma innecessària i injustificada. “És molt dur ser a 40 centímetres de la teva mare i no poder-la tocar” (Bernat Asensio Borràs).
Enguany celebrarem a Barcelona la festa de la Mercè, amb actes civils i religiosos. Crec que el millor homenatge a la patrona de la ciutat seria l’explicitació pública, el reconeixement públic, actiu, siguem catòlics, d’altres religions o de cap altra religió, dels valors de solidaritat dels mercedaris, del “compromís de caritat alliberadora”. Concretant-ho, aquest dia, la seva octava i més enllà, amb un gest de solidaritat amb els presos que col·lectivament ens són més propers. Enguany són aquells als quals uns qualifiquem de “presos polítics” i d’altres de “polítics presos”. Seguint l’esperit mercedari i com homenatge a la seva tasca, tots hauríem de mostrar que volem exercir una acció individual concreta, “de caritat alliberadora”. Fent-ho, tant els qui volem el seu alliberament i el respecte als drets dels fills infants, com els qui, sense voler-li donar aquest sentit, vulguin, simplement, honrar la memòria de l’acció dels seguidors de l’ordre de la Mercè, durant sis segles. Avui ja tenim una expressió ben simple: el llaç groc. Ben entenedora, excepte pels que no ho volen entendre: són els enemics de la solidaritat entre adults i dels drets humans dels infants.
Com? No cal donar-hi gaires voltes. Els ciutadans i ciutadanes portant un llaç groc que ja és un símbol de solidaritat. Evidentment portant-lo també els representants d’institucions socials i de govern que participin en els actes religiosos a la Basílica de la Mercè i no vulguin fer ostentació d’hipocresia; com seria honrar a la verge i menysprear l’acció històrica dels mercedaris. Posant-lo prou visiblement en les façanes de l’ajuntament, la Diputació, la Generalitat. Als edificis públics i en les esglésies de la ciutat. També fora de Barcelona. La solidaritat no té fronteres i els mercedaris van néixer de la mà de Jaume I el Conqueridor. Als ajuntaments dels territoris d’on va ser rei i avui no estan a la comunitat autònoma de Catalunya també se’ls hi podria proposar que posin el llaç groc aquests dies com acte de reconeixement i homenatge als mercedaris. Avui hem de ser hereus actius del seu “compromís de caritat alliberadora”. Però com a mínim no oblidar-ho i, molt menys, renegar d’aquesta lloable herència.
Per caritat, però també per demanar respecte humà a les institucions del nostre país segurament caldrà allargar la presència de llaços grocs molt més que un dia. Malauradament és previsible que la justícia espanyola ens en doni motius. També la del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya amb el seu, de moment, menyspreu al Parlament de Catalunya. Ha citat el president Torra el 25/9, el mateix dia que comença el debat més important de l’any: el de política general. Calendari públic des de ja fa mesos. Però la justícia es mostra orgullosa d’actuar amb els ulls tapats, prefereix decidir sense conèixer, ni donar la cara, a la realitat… Tampoc oblidem que la supèrbia cega és també font, o camp d’acció, del terrorisme, i a Barcelona ja ho hem comprovat.
