El passat 7 de març es van complir 10 anys dels 10.000 a Brussel·les, aquella històrica expedició de catalans —un servidor també en va formar part— que el 7 de març de 2009 es va plantar a Brussel·les, a la capital d’Europa, per manifestar-se i reivindicar el dret a l’autodeterminació dels pobles.
Amb la perspectiva de 10 anys, els 10.000 a Brussel·les van representar un pas endavant ferm en la —molt important— internacionalització de la causa catalana; un contenciós que sempre ha desbordat el marc administratiu, polític i referencial espanyol per situar-se en el cor d’Europa. També cal dir, alt i clar, que aquesta Europa dels Estats, en una crisi més profunda que fa 10 anys, sembla que ha oblidat els seus pares fundadors i les potents raons de la seva existència. Perquè, a banda de no funcionar, destil·la una ideologia molt poc respectuosa de la diversitat de llengües, cultures i idiosincràsies, que representa el mosaic europeu. De tota manera, després del març de 2009 va venir el desembre de 2017, amb 100.000 catalans a la capital d’Europa.
En síntesi, la commemoració dels 10 anys dels 10.000 a Brussel·les per l’autodeterminació ens hauria de servir d’esperó per instar els partits polítics, l’ANC, Òmnium i la gent de carrer que cal, caldrà, planificar noves expedicions a diverses ciutats Europees que representen institucions que han de servir per encarrilar el torrent de llibertat i determinació dels catalans; estic pensant en Estrasburg, seu del Tribunal de Drets Humans del Consell d’Europa, Frankfurt, seu del BCE (Banc Central Europeu) o Luxemburg, seu del Tribunal de Justícia de la UE.
