«És tremendo, eh, aquest Santi Vila?», va dir la meva neboda de 3 anys, la nit del 27 d’octubre. En una família d’independentistes de tota la vida, on la política s’ha seguit i comentat sempre al mil·límetre, la més petita era qui resumia millor la jornada de la declaració simbòlica. Havien brindat i tot, però arribaven a aquella fita cansats i malalts d’estrès perquè d’ençà del dia 4 ja es veia que les coses no anaven com havien d’anar. I mentre seguien la festa a Sant Jaume per televisió, l’eufòria es barrejava amb tota mena d’insults i penjaments. L’ase dels cops era el «botifler» del Santi Vila, després que Puigdemont hagués deixat mig país amb mal d’estómac i amb problemes per dormir amb la no-declaració del dia 10.
No hauria dit mai que la sortida de la meva neboda (que en aquell moment ens va semblar enginyosa i prou), em serviria, un any després, com a clau de volta per interpretar globalment què ha passat i per què ens trobem en una situació nacionalment tan precària, amb unes institucions buides de sobirania, un 155 encobert i uns judicis on els polítics que ens havien de dur a la independència justifiquen dia rere dia de manera detallada allò que no van fer. El «pobres! Diuen qualsevol cosa per salvar-se de la presó» no s’aguanta per enlloc, perquè tot allò que diuen ho farceixen immediatament de proves documentals perquè no quedi ni una ombra de dubte que mai no van tenir intenció de fer res en el sentit estricte de la paraula, que és l’únic que dóna sentit ple a la política. «Fer» en sentit figurat, com qui fa volar coloms, pot ser apassionant en literatura o filosofia, però aplicat a la política és devastador, a més de ser un frau democràtic.
El cas és que Santi Vila, encara que costi d’acceptar i malgrat l’estigma que carrega, ha resultat ser més honrat que tots els polítics que avui són a la presó o a l’exili. Perquè abans de continuar amb una farsa que va considerar, amb bon criteri, que ja no es podia sostenir més, va preferir quedar com el que és, un mentider (recordeu quan deia, sense que li tremolés la veu, que estava disposat a anar a la presó?), abans que continuar inflant la mentida fins a l’infinit i d’una manera vexant per a tots. Una mentida reconeguda a temps sempre és més honorable que una mentida que s’allargassa sòrdidament més enllà de l’estat en què el seu efecte és fresc i té un sentit; perquè totes les mentides en tenen, de data de caducitat.
L’engany de fer-nos creure que faríem la independència mentre fiaven a l’Estat tot el fracàs del procés per continuar amb els seus càrrecs i sous, és greu. Però encara ho és més quan, un cop jugada aquesta carta i havent-la jugat malament a totes dues bandes, continues explotant el rèdit d’una mentida que s’ha podrit. Has jugat amb foc a casa, enganyant els teus votants, i has jugat a provocar, amb la coqueteria del sotmès, la bèstia espanyola; amb els pactes de la transició no s’hi pot fer broma a mitges. La independència no es va fer, i alhora que ens confessen que aquell dia, al Parlament, només expressaven una opinió, i quan la data de caducitat de la mentida ja ha vençut sobradament, continuen intentant fer-nos creure que ara sí, que faran la República. I no només això, sinó que —i aquí és on la mentida es torna sòrdida, perquè mira de lligar el destí d’uns líders impedits per la repressió espanyola amb el de tots els catalans— pretenen liderar l’acció política (sic) des de la presó i l’exili.
I per això ens presenten el Consell de la República per enèsima vegada, amb una República Digital que figura que emularà l’estoniana però que, per ara, l’únic que ha fet són taules rodones (amb lliurament de premis inclòs!) per discutir què és un blockchain o encarregar feines disperses que, si s’enfoquessin bé podrien ser d’una gran responsabilitat i abast, però que ningú no està disposat a dur a terme del tot per por de represàlies. I per això les llistes de PDeCat-La Crida-JuntsxCat-ERC a totes les eleccions que vénen (municipals, europees, espanyoles) estan liderades pels presos polítics, com si la seva desgràcia fos la nostra. I per això la filla de Quim Forn va «guanyar» una plaça a la Delegació de la Generalitat al Regne Unit —a la qual s’havien presentat professionals amb uns currículums i experiència molt sòlids—; perquè la plaça era per a la filla d’un pres.
Si no van fer cap acció real quan eren lliures i amb els peus ben ferms al país que se suposava que governaven, com ens hem d’empassar que tota aquesta pobra gent, víctimes d’una mentida que com més va més ens degrada a tots, ens trauran de l’atzucac on som? Els tremendos, en realitat, eren els altres. Compadim-los, si cal, però no confonguem el seu destí amb el nostre. Que la seva mentida no ens arrossegui a un procés de degradació sense alegria, ni futur, ni cap horitzó de llibertat.
Destil·la una amargor que fa feredat. Sort que la perden l’èpica i la poesia que si no….
Les monedes sempre tenen dues cares, inevitablement hi ha dues visions diferents de la mateixa cosa. I el mateix passa amb els fets quotidians, que té tantes interpretacions com persones el viuen.
Quan hom surt d’excursió, no es va al pas del qui corre més, sinó del qui va més a poc a poc. Els bons amics caminadors ho accepten i tots plegats arriben a lloc, on faran la gresca.
Dit això, cal pensar que hi ha dues maneres de proclamar una independència, de forma acordada o sense acord. Ras i curt. En el primer cas, els països civilitzats acorden un referèndum que es guanya pel 50% + 1 vot. En el segon cas, el ventall de possibilitats és molt ampli, però inevitablement precisa d’una massa sobiranista més gran que el 50%.
Fins ací d’acord?
Continuem
Hom no ha pogut saber si el sobiranisme és del 48, del 50 o del 60%, però les enquestes donaven un 50% justet (obviem els vots en blanc, si us plau, que parlem d’una situació no acordada, ergo on pot haver-hi garrotades). En una situació així, el màxim interès dels nostres polítics era aconseguir un referèndum acordat, i si no podia ser, fer el que van fer, un referèndum sense acordar. L’estratègia sobiranista era la pressió popular.
Per l’altre costat, l’estratègia violenta de l’Estat era per deslegitimitzar el referèndum, a part que ens tinguessin ganes per pur sentiment xenògob. Per tant, amb un referèndum sense reconeixement per part de la comunitat internacional, i amb una majoria sense contrastar però massa justa, no és que no es pogués declarar la independència, sinó que era democràticament dubtós fer-ho. L’Aznar l’encertava quan el seu objectiu era emprar la meitat de la població per aturar l’altra meitat. La independència no l’aturà l’Estat, sinó que impedir que Catalunya es partís per la meitat, el sentit patriòtic català dels polítics a qui ara es titlla de covards i mentiders.
És trist, però és així. Però per l’altre costat, l’Estat espanyol ha mostrat i mostra la seva pitjor cara, i a molta gent li ha caigut la vena dels ulls (de fet, si els espanyols disposessin de prou informació sobre com els muny i estafa l’oligarquia espanyola, vindrien cap a Catalunya a recolzar-nos).
Cal replantejar l’estratègia sobiranista aprofitant les múltiples lliçons apreses aquest any 2018, però hi ha una cosa que no pot mancar, que és l’empatia vers els nostres conciutadans, àdhuc si es diuen Carrizosa, i per descomptat pels nostres polítics.
El judici pot anar-nos a la contra si les declaracions que fan el presos, en que manifesten que van arribar fins al punt de no desobeir perquè òbviament sabien que els hi cauria el pèl, deceben la gent que esperava més. Hem d’anar tots a l’hora i no s’hi va, tampoc es va fer la DUI efectiva per això justament. Cal una estratègia conjunta de societat civil i polítics/representants. Ara, més gent sabem més de l’estat i de nosaltres mateixos.
Contextualitzo la postura de Santi Vila com la seva, no és més honrada ni menys que la dels altres que també van arribar on van poder i si no es va arribar a més va ser perquè no pensaven igual.
[…] (https://unilateral.cat/2019/02/25/els-tremendos-eren-els-altres/) […]
Que el sobiranisme avanci és tan senzill com que plantegi solucions i no problemes.
Si està enfrontat internament és un problema.
Si planteja solucions al problema de les pensions (importantíssim i que ningú hi dona importància), a la precarietat laboral, a l’abismal bretxa salarial entre els millor i pitjors pagats de cada empresa, a la desindustrialització i aplicació de la IA, a la redistribució de la riquesa, etc., mentre els altres bramen per la unitat d’Espanya i d’amagat mamen del BOE, el sobiranisme avançarà.
Ja passa… La meva neboda de 3 anys i jo discutim tot sovint els detalls de la teoria de la relativitat. En una família de científics de tota la vida “yadda yadda yadda”…
Això o quan de la difamació, trola i amargura en fas un estil de vida i al final se t’en va de les mans
[…] per exemple, que Santi Vila és «més honrat» que els altres (fent un ús subversiu de l’accepció «honrat» com faig en aquest article, on alhora el qualifico de mentider i per tant dono prou pistes perquè no se’n faci una […]