Alguns creien que l’evolució de les autonomies a una nova realitat federal seria la solució si Espanya es volgués transformar de veritat en un estat federal.
Però el federalisme no és l’objectiu de cap dels partits espanyols. Ans al contrari, la idea recentralitzadora és més que viva en els sectors conservadors, com també al socialisme.
D’altra banda, si això del federalisme fos possible a l’Estat espanyol, la transformació federal requeriria refer la Constitució o fer-ne una de nova. En cap cas el promotor en podria obtenir els vots necessaris, tal com estan constituïts el Congrés, els Diputats i el Senat.
Autonomia i federalisme no són realitats tan diferents perquè l’Estat es queda la decisió política i les comunitats es queden amb la gestió del que decideix l’Estat. De fet la Constitució va copiar el sistema de la República Federal Alemanya seguint la tesi de la unitat i integritat territorial per fer Estat.
No es reconeix cap sobirania a les comunitats autònomes perquè les lleis marc en totes les matèries les acaba fent l’Estat. Catalunya no gaudeix de sobirania ni és reconeguda com a subjecte polític. La jurisprudència del Tribunal Constitucional manté aquesta posició des del Pla Ibarretxe del 2008.
El federalisme alemany tampoc aporta la solució al conflicte Catalunya-Espanya, perquè llavors l’estatus polític català seria un autonomisme ampliat, sense ple autogovern i sense control de les estructures bàsiques.
De fet, molts socialistes van considerar que l’autonomia era un federalisme, raó per la qual els convenia no tocar ni canviar res. L’horitzó federalista que defensaven alguns socialistes catalans va quedar en un esborrany de proposta i no va superar els acords de Granada que el socialisme espanyol no ha superat.
Mantenir, com a pràctica de l’Estat, la Catalunya cultural aïllada del conjunt espanyol és la demostració que hi ha unes dificultats que fan impossible que Catalunya s’obri camí dins d’un Estat que pensa diferent.
