Ostatges de l’Espanya-presó

image_pdfimage_print

Tu, carceller, què hi fas aquí a la porta? I què en treus de tombar tres cops la clau? Per esclavitzar homes és poc forta, és massa obert encara aquest cel blau.”

Ventura Gassol

(del poema Glossa en la mort de Mac Sweeney, dedicat a l’alcalde de Cork (Irlanda), mort el 1920 en vaga de fam en una presó de Londres)

Publicitat

El dilluns 4 de desembre tornava a ser un nou jorn dels miserables, de molta ràbia, com els que havia cantat Lluís Llach en ple franquisme. L’alegria de veure alliberats —provisionalment i sota fiança, després de 32 dies de captiveri— quatre consellers i dues conselleres del Govern del president Carles Puigdemont —Jordi Turull, Raül Romeva, Dolors Bassa, Meritxell Borràs, Carles Mundó i Josep Rull— quedava del tot entelada per la decisió obcecada del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena de mantenir a la presó el vicepresident Oriol Junqueras, el conseller Joaquim Forn i els dirigents de l’ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

Tots estan acusats d’un delicte de rebel·lió inexistent, com han dit centenars d’experts en dret penal de l’Estat espanyol. Un delicte que “és imaginari, que no existeix en la realitat i que només existeix en la imaginació” del jutge instructor, tal com ho argumenta el catedràtic de Dret Constitucional Javier Pérez Royo (diari ARA, 14 de desembre). “No hi ha res en les conductes investigades que encaixi en el tipus delictiu de la rebel·lió” i “per això (el jutge) ha hagut de retirar l’euroordre” contra el president Puigdemont i els membres del govern exiliats a Bèlgica, com conclou en l’article el prestigiós jurista andalús, que també adverteix que “un delicte imaginari és molt més perillós que un delicte real, perquè no té límits”. I aquí, sense límits de cap mena, és lamentablement on ens trobem en aquesta Espanya-presó que s’imposa, volent intimidar tot l’independentisme, amb presos polítics convertits en ostatges.

La coincidència va fer que la mateixa tarda del 4 de desembre m’arribés a la bústia de casa, procedent de Soto del Real, una carta de l’amic Jordi Sànchez, company al Secretariat Nacional de l’ANC i de les velles lluites de la Crida a la Solidaritat dels anys vuitanta. És clar, només de veure’n el remitent, un calfred d’esgarrifança em va glaçar la sang i entelar els ulls, oimés quan la rebia hores després que s’hagués certificat que la seva privació de llibertat s’allargava fins vés a saber quan, en contra del que semblava que era d’esperar.

Confesso que mai no havia tingut l’estranya sensació de rebre cap carta de ningú empresonat, ni mai no m’havia pogut imaginar tenir amics i coneguts tan injustament tancats en centres penitenciaris com m’ha anat passant ara, des del ja llunyà 16 d’octubre —del qual ara ja fa dos indecents mesos, una eternitat del tot immoral— que hi van tancar els líders de les entitats sobiranistes.

La carta, datada el 19 de novembre, destil·lava molt de coratge, serenitat i també la lleu esperança d’un alliberament… que no hi ha manera que arribi. I ni tan sols ha arribat sent candidat —com Junqueras i Forn— a aquestes eleccions del 21 de desembre, que suposadament són per “tornar a la normalitat i a la legalitat”, com diuen els seus patrocinadors —PP, PSOE-PSC i CS—, que les han imposades per la via del 155. I en comptes de sortir-ne, en una actitud revengista, el jutge Llarena ha endarrerit fins a l’11 de gener —ja ben passades les festes de Nadal!— la data perquè Forn, Sànchez i Cuixart puguin tornar a declarar, tal com li ho havien reclamat en un recurs els seus advocats. Una decisió d’escàndol, sense més explicació que la voluntat d’una humiliació personal i col·lectiva. Perquè, efectivament, és col·lectiva la seva causa i assumida com a tal, com ho demostren les enormes fiances per a l’alliberament dels presos i altres sancions del procés d’emancipació nacional que han pagat desenes de milers de catalans, a través de la Caixa de Solidaritat.

De fet, “n’hi diuen democràcia i no ho és”, com es crida a moltes manifestacions. ¿Aquesta és la normalitat i legalitat que defensen els carcellers del 155, després d’haver cessat en un cop d’estat un Govern i un Parlament legítims, elegits pel poble? I aquests, que diuen que si el 21D no surt el que ha de sortir es tornarà a aplicar el 155, no deien que el referèndum de l’1 d’octubre no tenia garanties democràtiques? I es queden tan amples, com si res, també els del PSC, a qui aquesta reencarnació del franquisme no els fa ni tremolar les cames, comparses com s’han tornat del lerrouxisme populista i del neofalangisme indissimulat.

En el cas dels Jordis resulta esperpèntic que el jutge els pugui mantenir empresonats atribuint-los una “explosió violenta”, també només fruit de la seva imaginació, falsejant del tot el que va ser la multitudinària i del tot pacífica manifestació del 20 de setembre. Una realitat inventada que no podrà presentar com qui no és a qui ha estat uns dels activistes socials i polítics més pacífics i cívics d’aquest país, avalat per una llarga trajectòria de lluita popular.

La situació dels nostres presos polítics suposa una violació flagrant dels drets humans més elementals a la qual cap demòcrata no s’hauria de poder acostumar ni n’hauria de poder ser còmplice, com ho són tots els patrocinadors del 155. Però ara ja es pot esperar tot d’aquesta suposada democràcia espanyola en la qual passen coses que sempre havíem dit que no podrien arribar a passar. Una Espanya que empresona, envia a l’exili i embarga el patrimoni personal de governants elegits per haver portat endavant els compromisos democràtics per als quals la ciutadania els va votar; de dirigents d’entitats civils que han protagonitzat les manifestacions més multitudinàries i pacífiques d’Europa; un estat que investiga centenars d’alcaldes i altres persones per delictes tan greus com col·laborar a possibilitar el referèndum de l’1 d’octubre. Certament, “això vol dir que hem tingut la capacitat de posar l’Estat en una situació complicada i ha reaccionat violentament per evitar de manera immediata la seva derrota”, com m’escriu el mateix Jordi Sànchez des de la presó vergonyant a la qual està sotmès.

Ha quedat clar que qüestionar la sagrada indivisibilitat d’Espanya i reclamar el dret dels catalans a decidir el propi futur són els pitjors i més greus delictes que es puguin plantejar en la monarquia constitucional espanyola, on si no hi ha violència, se la inventen. I on, això sí, al mateix temps s’hi tolera alegrement que veritables criminals —com el corrupte cunyat de Felip VI, Iñaki Urdangarin, per dir-ne un de significatiu— continuïn campant a veritable cos de rei.

Van forts, molt forts. Fan por i cal aturar-los. Però no, no hi ha prou presons per a tanta dignitat.