Culminar la Revolta

La Revolta Catalana començà amb el ple parlamentari del 6 de setembre, quan per primera vegada es consuma la desobediència institucional i els fets consumats (única manera possible) per convocar el Referèndum.

L’endemà començà la repressió a Constantí, amb el setge de 48 hores sense ordre judicial contra una empresa a la recerca d’urnes que va incloure registrar els vehicles del personal de neteja. Dos dies després a Valls, la policia registra una impremta mentre la gent, a fora, mostra les paperetes.

La repressió arriba a Madrid, on un jutge prohibeix un debat sobre el dret a decidir que es trasllada al dia 17 a Lavapiés en un carrer Zurita ple d’estelades i crits de ‘No pasaran!’.

El 19 a Terrassa, la revolta arriba al carrer. Un nou registre contra una empresa provoca una concentració de veïns, amb presència de l’històric moviment llibertari egarenc, que bloqueja la sortida de les forces d’ocupació un cop finalitzat el registre. Els guàrdies civils acaben sortint després que els mossos desallotgin els veïns.

El dia 20 la revolta popular es generalitza. Catalunya es desperta amb la detenció de càrrecs públics i l’assalt de la Guàrdia Civil a dependències de la Generalitat. Hi ha una concentració espontània, tensa, massiva i contundent, on sorgeixen consignes a la vaga general indefinida i a la declaració unilateral. L’espontaneïtat i la força de la concentració fa la volta al món, amb més transcendència mediàtica que la manifestació de l’11 de Setembre.

Que els Jordis hagin estat segrestats acusats de sedició per aquells fets, quan tots els presents van ser testimonis de l’afany per desconvocar i desmobilitzar els concentrats, mostra fins a quin punt és arbitrària la justícia espanyola i les ineficiències d’anar amb el lliri (o el clavell) a la mà.

Que Trapero sigui acusat de sedició pels mateixos fets, tot i que els Mossos van arribar a carregar aquella nit contra els concentrats per permetre la sortida de la Guàrdia Civil, no és només un càstig per complir el mandat judicial de garantir la convivència ciutadana l’1 d’Octubre, sinó, sobretot, respon a un complex d’inferioritat venjatiu que prové encara de la gestió dels atemptats terroristes de l’agost a Barcelona, en què Catalunya va mostrar al món les seves capacitats estatals.

El mateix dia 20, a la seu de la CUP, l’autodefensa popular aconsegueix evitar l’assalt policial. L’intent d’avortar la logística del Referèndum per la força fracassa gràcies a la mobilització popular, i la campanya i les encartallades segueixen. El 23 comença una vaga d’estudiants, bloqueig de carreteres i l’ocupació de l’edifici històric de la UB, per primer cop des de la fracassada lluita del moviment estudiantil contra el Pla Bolonya el 2008.

Els dies abans de l’1 d’octubre, Espanya es veu perduda. La visita de Rajoy a Washington acaba amb humiliació i cancel·la l’assistència a la cimera europea del dia 28. Al cap de setmana, la revolta és imparable.

Malgrat que hi va haver alguns silencis i rares consignes per fer cues als punts de votació amb les paperetes a la mà, la població s’organitza el cap de setmana amb la brillant i efectiva capacitat d’Escoles Obertes i dels Comitès de Defensa del Referèndum —genuïns embrions del poder popular republicà— en l’heroica defensa dels col·legis electorals durant la històrica jornada de l’1 d’octubre.

Avis, nens, joves que no van dormir en 48 hores, bombers, estibadors, estudiants, pagesos, treballadors i els milions de persones van assistir a votar malgrat la prohibició de la convocatòria. Fins a 35.000 persones van ser subjectes de la violència policial aquell dia, el cas més flagrant a Europa des de la Segona Guerra Mundial. La resistència de milions de persones que van superar la por i van fer recular el feixisme dels carrers arreu del país malgrat que la violència barbàrica passarà als llibres d’història.

La repressió provoca concentracions el dilluns 2 (aturada total a la seu de La Caixa on els empleats tallen la Diagonal al crit de “els carrers seran sempre nostres”) i finalment es desenvolupa la vaga general el 3 d’octubre, que paralitza l’economia del país, malgrat la no convocatòria de les centrals sindicals majoritàries. Inclús el Grup Godó el mateix dia 2 intenta canviar la línia editorial per adaptar-se a la nova realitat en cas que els esdeveniments es precipitin.

De l’1 al 3 d’octubre l’euro i l’IBEX 35 baixen en picat i puja la prima de risc espanyola. Les imatges han donat la volta el món i arriben suports inèdits. La victòria és a tocar, però es decideix esperar una setmana.

Per què no es culmina la Revolta Catalana? Al llarg dels 34 dies entre la convocatòria del Referèndum i la claudicació del 10 d’Octubre, hi ha hagut errors tècnics i estratègics que seria òptim solucionar.

En l’àmbit tècnic, un error fou la dissolució de la Junta Electoral (com ja havia passat el 9-N) un cop el TC va amenaçar a posar multes, i va esdevenir el principal punt de crítica de la Comissió de Venècia per acceptar la validesa del recompte del Referèndum.

També fou un error el cens universal. Sí, va permetre esquivar la intervenció policial i evitar la humiliació de deixar sense votar el lideratge institucional. Però va impedir expulsar del cens aquells col·legis intervinguts, amb la qual la participació hagués superat el 50%. També va provocar la informatització de tot el procés electoral, que va estar bloquejat part del dia, creant llargues cues que van mitigar encara mes la participació.

Estratègicament, hi ha dues contradiccions socioeconòmiques que estan interrelacionades i que expliquen part dels errors comesos.

Un és l’existència de la finestra d’oportunitat. Hi ha qui la nega i creu que la independència és inevitable per determinisme històric i que no hi ha pressa. No adonar-se del rol de la crisi econòmica i l’austeritat en l’augment exponencial de l’independentisme (igual que en altres moviments prosobirania arreu) és negar el principi de realitat i limita les habilitats tàctiques.

Un altre és l’existència de costos de la independència. Hi ha qui creu que es pot aconseguir la secessió sense costos o, pitjor encara, que condiciona el seu suport a què no hi hagi costos. Deixem-ho clar: no existeix cap escenari d’una independència sense costos, car l’elit extractiva espanyola es juga la seva pròpia supervivència, i anirà fins als límits de l’autoritarisme per impedir la secessió. Ser independentista i no assumir els costos de la independència en l’escenari actual equival a no ser independentista.

Només assumint que existeix una finestra d’oportunitat i que no existeix una independència sense costos s’arriba a la conclusió que només la mobilització popular pot superar el poder repressiu de l’Estat, tal com es va veure l’1-O.

El pitjor error fou negar el caràcter dialèctic del Referèndum per precipitar els fets i proclamar la independència la mateixa setmana. El temps d’espera va permetre organitzar les forces contràries a la revolta.

Primer, amb el discurs del rei. Després, amb el feixisme apoderant-se dels carrers a Mallorca, Barcelona i València. I, sobretot, amb la fuga de capitals i d’empreses per intentar espantar el Govern.

El vertigen s’apodera d’alguns dirigents, que comencen a pressionar públicament el Govern per negar el mandat democràtic i incomplir la Llei del Referèndum. Mas-Colell, Mas, Vila i Pascal es posicionen entre l’1 i el 9 d’octubre contra la proclamació. També ho fan els mateixos dies influents periodistes com Rahola, Marc-Alvaro o Basté entre d’altres. Irònic, car molts d’ells, de fet, s’havien posicionat contra el Referèndum feia un any dient que ja s’havia produït el 27-S i que només suposaria repetir el 9-N. El manifest en defensa de la proclamació, firmat tant per membres de l’esquerra com per gent d’ordre com Sala i Martin, Toni Castellà o Jordi Graupera, desapareix del cicle informatiu.

La transversalitat del procés sobiranista és necessària i té elements positius (ningú pot negar, per exemple, que Ramon Tremosa sigui de les persones més ben connectades a Europa), però, a causa de la proximitat dels elements més conservadors amb el sector privat, també té elements negatius: una por inherent a la mobilització popular i, sobretot, als costos de la independència, que gran part del sector privat no està disposat a assumir. Aquesta és una de les principals contradiccions de l’independentisme que caldria solucionar.

Mentre, la UE, conscient de les dificultats de gestionar una dualitat de poders en cas de proclamació, es bolca també en evitar la DUI, prometent negociacions i mediacions. Tan plausible van considerar la secessió, que el Banc Central Europeu va transmetre al Banc Sabadell i a La Caixa instruccions d’aturar la fuga massiva de capitals en cas de proclamació. És una contradicció no fer la proclamació justificant-se amb l’afirmació que no hi ha reconeixements internacionals o que la comunitat internacional no dóna per vàlid l’1-O. Els reconeixements i les valideses només arribaran si primer ens reconeixem i validem nosaltres mateixos.

Amb tot, just quan finalment sí que era l’hora, i el món sí que ens mirava, tan difícil que havia sigut arribar fins allà; just quan el poble estava disposat a tot per defensar la República, es va quedar sense cap República per defensar.

Pitjor encara, com s’està veient els darrers dies, cada dia que passa va en detriment de la finestra d’oportunitat i permet que l’unionisme recuperi la iniciativa i mostri les urpes repressives. La promesa de negociacions europees o les mobilitzacions de Parlem-Hablemos només tenien per objectiu avortar la proclamació.

Malgrat la capitulació del dia 10, la secessió encara és possible en l’escenari actual si se superen les contradiccions, s’assumeix la finestra d’oportunitat i els costos de la independència.

I si es fa una proclamació jurídica, no una resolució simbòlica que creï encara més confusió. I si s’entén que les eleccions (per esquivar el 155 o no) no són una alternativa: Espanya no es permetrà una solució electoral i no tinguem cap dubte que invalidarà candidatures i mai tornarà a permetre una autonomia amb capacitat operativa suficient per tornar a fer un xoc institucional com l’actual.

I si el lideratge institucional pren consciència del rol clau de la mobilització popular permanent —de les entitats i dels CDRs— per superar la repressió i controlar el territori, i no oblidar que Espanya no aguanta una setmana de paralització econòmica a Catalunya sense que els seus creditors la forcin a, com a mínim, un Referèndum vinculant.

Rectificar és de savis. Hi ha temps per recuperar la iniciativa, proclamar la República i defensar-la. No hi ha reconciliació possible amb el franquisme, només ruptura total amb el marc constitucional. Només a fets començats es va poder iniciar la revolta i només a fets consumats es pot culminar.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here