Alexandre Deulofeu, l’historiador del futur. Cap a la consciència nacional. Adéu Espanya (II)

Fa poc més d’un any s’iniciava el rodatge del documental que havia d’explicar al món, començant això sí per casa nostra, qui era Alexandre Deulofeu, aquell que el dia de la seva mort la periodista Patricia Gabancho anomenava com «ese desconocido». Era l’any 1978. Ha plogut molt des d’aleshores. I com sempre no pas a gust de tothom. I és que tothom té el mal costum de pensar que les coses són fruit de l’atzar, de la incertesa, de la mala sort. Totes, o gairebé totes. Sí, excepte aquelles coses que creuen que controlen, que poden manipular segons la seva conveniència.

No pensava pas això «el viejo sabio catalán», així van conèixer els argentins a Deulofeu quan va viatjar a l’Argentina a la primavera de 1978. Van exclamar-se aquells auditoris cultes, acadèmics, universitaris i fins i tot, militars!, quan aquell home gran —semblava que ho era molt més a causa de la malaltia que el consumia— els va explicar els perquès de tot plegat. Quan els va dibuixar en quatre gràfics senzills que recolzaven una veu prima, que s’apagava de mica en mica, i que contrastava amb la vivesa d’uns ulls petits que a la fi del seu viatge vital havien estat capaços de mirar i veure amb una claredat meridiana, avui indiscutible, quin era el futur que esperava a una humanitat cada cop més pagada de si mateixa, cada cop més allunyada de la seva accepció més noble.

Ho feia amb un corol·lari colpidor: La humanitat no progressa. I aquella jove civilització que tot just començava a desenvolupar-se, a preguntar-se coses, abraçava sense discussió el pensament deulofeulià. Ells sabien que tenien la clau de volta de la història. «La consciència del Ser». Abelardo Gabancho li ho va explicar a Deulofeu i aquest va somriure beatíficament i finalment va poder cloure els ulls. Ja tenia qui continuaria la seva tasca. En aquest viatge cap al futur que tot just començava i que ja no tindria físicament a Deulofeu com a passatger, Catalunya havia de tenir un paper principalíssim. Calia, però, recordar el missatge: cal recuperar la Consciència Nacional.

Alexandre Deulofeu

D’ençà de la seva mort la història es va rendir definitivament a l’oracle de l’Alexandre. Destacaven espais, fets i noms: Perestroika, Gorbatxov, sobretot Ieltsin, el gran oblidat, la Segona Revolució Soviètica i l’URSS com s’ensorrava… i l’Alemanya reunificada ocupava l’espai que l’extint imperi deixava a l’Europa Central i iniciava la tasca transcendent d’aixecar la vella i cansada Europa. Moria Tito i Iugoslàvia feia implosió. Les fronteres de Ialta passaven a la història. Es començava a dibuixar una nova Europa, una Europa unida sota la direcció alemanya i ho començava a fer, i ho continuarà fent a partir d’una gran paradoxa, a partir d’una nova dialèctica, la que s’estableix entre les forces centrífugues que fan esclatar els vells estats nascuts en la modernitat i les forces centrípetes que acostaran les renascudes nacions vernacles vers el centre aglutinador d’aquesta nova geografia nacional: Berlín. Un espai físic, geogràfic, que necessitarà sostenir-se en uns fonaments d’una solidesa indiscutible, el pensament català. La història ens en dóna les pistes, Deulofeu les va saber trobar.

Molts anys abans, al voltant de l’any 1200 AC a les costes de la Jònia tenia lloc un gran esclat creador. Una petita regió geogràfica es convertia en bressol d’una cultura excepcional. Els jonis explicaven altra volta la realitat. Tenien 650 anys al davant. Van arribar molt lluny, avui sabem que tan lluny com els egipcis o els mesopotamis. Però quan eren a dalt de tot alguna cosa es va espatllar. Ho deia Deulofeu, tots els pobles porten en el seu si el germen de la seva pròpia autodestrucció. De la mateixa manera que existeix una força «creadora» que desperta els pobles. Ambdues, però, allunyades de la consciència col·lectiva. Els errors, sempre els mateixos.

Va passar a Grècia. Va passar l’endemà de les Guerres del Peloponès quan Atenes, Esparta i Tebes es disputaven la supremacia política. La personalitat humana es va embrutar. Enrere quedaven noms mítics com els de Policlet, Plató, Pèricles, i construccions excepcionals com el Partenó que explicava de manera inequívoca l’ànima grega, aquella que els va empènyer a derrotar l’imperi més poderós del seu món, el persa, en les dites guerres mèdiques. Pocs dies després però, les lluites intestines, l’orgull, les enveges van provocar la fatal davallada i els pobles grecs perderen la llibertat sota el jou d’Alexandre Magne. A partir d’aquell moment l’ànima grega, el seu pensament, va abraçar tots els territoris que els diferents imperis —macedònic, romà, bizantí— anaven conquerint. Fins i tot el pobre Carlemany va adherir-se a l’herència clàssica. El seu somni la christianitas va ser efímer. Molt a prop s’estava preparant una nova síntesi creadora.

La història volia redimir-se i volia donar-se una altra oportunitat. Una data, l’any 1000, a penes un sospir que separa el vell del nou. Calia apartar la vella i caduca tradició grecollatina. Calia un nou començament. Calia una nova cultura. Una nova mirada, nous significants per a vells —els de sempre— significats. Un punt de partida, un nou bressol, l’Empordà i el Rosselló i per extensió Catalunya. Una nova ànima, aixoplugada sota unes noves formes, un art amb esperit propi que es materialitzarà a Sant Pere de Rodes. Una consciència que cal recuperar si volem canviar d’una vegada per totes el fil conductor de la història. Aleshores tot un poble caminava en la mateixa direcció. I avui?, ho fem?, i si ho fem, ho fem en la direcció adequada? La resposta el 19 de setembre. Per fi a TV3, Alexandre Deulofeu, l’historiador del futur.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here