El país que ens quedarà

L‘altre dia una ex-diputada-portaveu d’ICV al Parlament de Catalunya que sempre m’agrada escoltar expressava la seva preocupació pel “país que ens quedarà” quan, d’una manera o altra, tot això del Procés hagi acabat. No va desenvolupar l’argument però se li va entendre de seguida -perquè no és la primera vegada que ho diuen- que l’amoïnava que l’actual moviment polític i popular que pretén portar Catalunya a la Independència no aconsegueixi aquest objectiu i això generi decepció, frustració i, el què és pitjor, divisió social. Per evitar-ho, per evitar les possibles conseqüències negatives de la confrontació entre aquests dos projectes polítics (República Catalana o Regne d’Espanya), els sembla que més valdria deixar les coses tal com estan i mirar de millorar progressivament els aspectes menys agradables i més injustos de l’actual marc estatal. Proposarien, en definitiva, que els independentistes féssim un sobreesforç de prudència i renunciéssim als nostres plantejaments sense ni tan sols saber si són o nomajoritaris.

No comparteixo en absolut el pessimisme de l’ex-diputada. Estic convençut que el proper dia 1 d’octubre guanyarà el Sí, que es proclamarà la independència al cap de dos dies i que, malgrat el terratrèmol emocional (i crematístic) que això suposarà en l’establishment amb seu a Madrid, finalment l’estat espanyol acabarà asseient-se a negociar. I ho farà no només perquè així li aconsellaran des de cancelleries, organismes i consells d’administració d’arreu del món, sinó també perquè a aquestes alçades de la història la majoria d’espanyols i espanyoles ja no entendrien que, en nom seu, el govern de l’estat fes ús de la força per obligar un país com Catalunya a mantenir-se sota sobirania espanyola en contra de la voluntat dels seus habitants. I com que estic convençut que a la nova república no es demanarà a ningú què va votar aquell primer d’octubre del 2017 i que, sense ser l’arcàdia feliç que alguns esmenten per burlar-se’n, sí que serà un lloc bastant millor per viure-hi que l’actual comunitat autònoma, no és gens probable que tot plegat generi cap fractura social. Tot al contrari, tot sembla indicar que serà una república a imitació del moviment que l’haurà fet possible, popular, multilingüe, solidària i oberta.

Però, i si surt el no? Doncs res, serem molts els que estarem tristos (molt tristos) però acceptarem el resultat i ens posarem a treballar -ves quin remei- perquè aquesta permanència a l’Estat espanyol sigui el menys lesiva possible.

Ara bé, hi ha una tercera possibilitat que segurament si que ens deixaria un país trencat i emprenyat. Em refereixo a la hipòtesi (improbable) que l’Estat s’atreveixi a prendre mesures de força per impedir el referèndum o per evitar que, en cas de guanyar el sí, la independència es pugui fer efectiva. En aquest cas és evident que aquells qui, des d’aquí, haurien ajudat a fer possible que la voluntat de la minoria s’imposés a la de la majoria serien objecte d’animadversió i repulsa. Dit d’una altra manera, no m’imagino el parlament clausurat o el govern a la presó i un servidor fent unes bromes al bar amb els que haurien donat suport a tan inadmissibles mesures.

2 COMENTARIS

  1. dius “majoria d’espanyols i espanyoles”
    La normativa de la llengua diu que el genèric seria “espanyols” i que englobaria per igual als dos gèneres. Els que ho diferencieu és perquè considereu que tenen diferents drets, que uns son superiors als altres. En el teu cas, com que veig que també ho diferencies, quin son els superiors? els homes espanyols o les dones espanyoles?
    És el mateix que girafos i girafes. Aranyos i aranyes… Quan dic girafes o aranyes em refereixo als dos gèneres, no només al femení, ja que entre ells els considero del mateix nivell.
    Bé, si la raó és que algunes et fotrien moltes hòsties si els tractes per igual… llavors diria que et falta una mica de valentia.

    • Hola Tina,
      Certament, amb la norma a la mà n’hi hauria ben bé prou amb el genèric (que coincideix amb el masculí). Però, com que es tracta d’un artlicle d’opinió, em sembla lícit jugar amb la normativa si això serveix per posar èmfasi en un significat concret. En aquest cas, es tractaria de deixar encara més clar que parlem dels homes i de les dones, no només dels homes.
      I gràcies pel comentari.

Comments are closed.