En català hi ha aquests dos proverbis: «Poques paraules i ben dites.» i «Les coses, clares; i la xocolata, espessa.» Així doncs, se suposa que als catalans no ens agrada parlar massa però sí deixar les coses clares. En canvi, als castellans els agrada un llenguatge barroc, llarg i recargolat, i a sobre, a vegades amb grups de paraules fora de l’ordre normal. Es veu molt en el llenguatge administratiu i jurídic, fixeu-vos en aquests exemples: «Dos eran las condiciones que el legislador consideró necesarias para acometer esta tarea.», que en català és «El legislador va considerar necessàries dues condicions per emprendre aquesta tasca.»; o bé «Se ha introducido una nueva ordenación de los títulos de la Ley para darles más sistemática distribución.», que en català és «S’ha introduït una nova ordenació dels títols de la Llei per donar-hi una distribució més sistemàtica.»; o bé «Los que impidieren el legítimo ejercicio de las libertades de reunión o manifestación, o perturbaren gravemente el desarrollo de una reunión o manifestación lícita serán castigados con pena de prisión de dos a tres años.», que en català és «Els qui impedeixin l’exercici legítim de les llibertats de reunió o manifestació, o pertorbin greument el desenvolupament d’una reunió o manifestació lícita han de ser castigats amb una pena de presó de dos a tres anys.»; o bé «El Ministerio de Educación y Cultura ha de atenerse al pago […]», que en català és «El Ministeri d’Educació i Cultura ha de pagar […]»; o bé «Las condiciones son fijadas en el artículo 3.», que en català és «L’article 3 fixa les condicions.»

Doncs bé, últimament sembla que a molts catalans els agrada fer servir expressions llargues i complicades, com ara: «centre d’atenció primària» -o «CAP», com si ja no tinguéssim prou «caps»-, en lloc d’«ambulatori»; «centre d’ensenyament infantil i primari» (o «CEIP»), en lloc de «col·legi» o «escola»; «institut d’ensenyament secundari» (o «IES»), en lloc d’«institut»; o «espai d’arts escèniques», en lloc de «teatre»; o «espai gastronòmic», en lloc de «restaurant»; o «centre visual», en lloc d’«òptica», etc. S’han tornat circumloquistes, o sigui, que fan servir circumloquis, expressions llargues i complicades per dir coses que es podrien dir o escriure en poques paraules, i encara quedarien més clares. Es fa per a semblar més important, per a enganyar o per a totes dues coses alhora. Per desgràcia, hi ha molta influència del castellà. Però no només és per culpa del castellà i dels castellans, que es vulgui aparentar o enganyar. Per exemple, «El cotxe està sent arreglat pels mecànics.» és per influència de l’anglès, i s’ha de dir «El cotxe l’arreglen els mecànics.»

Us heu demanat, doncs, si expressions dels processistes com ara «llei de desconnexió», en lloc de «declaració (unilateral) d’independència» o «DUI» no són per a aparentar més del que es fa i per a enganyar el poble…?