Acte de presentació del llibre 'Política de defensa i Estat propi' a Lleida | Joan-Francesc Vich
Acte de presentació del llibre 'Política de defensa i Estat propi' a Lleida | Joan-Francesc Vich

En una sala del Centre d’Estudis Ilerdencs plena i amb públic molt selecte, aquest dilluns al vespre va tenir lloc la presentació del llibre ‘Política de defensa i Estat propi’ a càrrec de Jaume Fernàndez, David Bajona i Francesc X. Hernàndez.

El primer en intervenir fou l’historiador Jaume Fernàndez, el qual, va voler remarcar la importància d’aquest nou llibre. Segons ell aquest serveix per normalitzar un tema que fins ara ha estat inexistent en el debat polític del país perquè es veia com una qüestió molt a llarg termini. Fernàndez va opinar que ha arribat l’hora de parlar-ne. Segons ell el llibre és inaudit, únic i molt necessari. L’historiador va exposar que es pot discutir quin model de defensa volem, però en cap cas es pot dir que no necessitem un defensa pròpia, un exèrcit propi.

Seguidament, va prendre la paraula David Bajona que va explicar que el llibre presenta tres models possibles d’exèrcit. El llibre és obra de 12 autors diferents, amb punts de vista no idèntics, però que comparteixen la idea de la necessitat de disposar d’un exèrcit proporcionat a la mida del país. Bajona va fer una crítica a la idealització que sovint els catalans fan del cas de Costa Rica. Es diu que aquest país no disposa d’exèrcit, però això no és veritat, ja que aquestes tasques les realitza l’exèrcit nord-americà. Un altre cas exposat per Bajona fou el d’Islàndia, on les tasques les practiquen, de forma rotativa, diferents països de l’OTAN. Finalment va voler cloure la seva intervenció remarcant que “la política de defensa te la fas tu o te la fan els altres”.

La darrera intervenció fou la de l’historiador expert en temes militars, Francesc X. Hernàndez, la qual va focalitzar-se en la falsa creença dels catalans que som un país sense tradició militar. Segons Hernàndez la destrossa produïda a Catalunya, al final de la Guerra Civil, ha creat en el nostre imaginari, la vinculació entre defensa i Exèrcit Espanyol repressor, però segons ell això és un error. Va apostar per veure els temes de defensa com quelcom absolutament nostre, necessari i útil. Històricament, va dir, mentre vàrem ser un estat sobirà, o no-ocupat, el nostre país va estar sempre al capdavant de la modernitat i l’eficàcia dels exèrcits en l’àmbit mundial. De fet, segons Hernàndez, el concepte d’exèrcit modern i regular és un concepte ideat pel nostre rei Ferran II. Posteriorment diversos catalans i nord-catalans, han estat rellevants en la creació de l’exèrcit dels Estats Units, aportant la seva experiència.

2 COMENTARIS

  1. Per a ser exactes, a Costa Rica la funció de defensa va a càrrec d’unitats policials organitzades, uniformades i armades militarment. Ara bé, no disposen de material pesat. En el cas d’Islàndia tenen una unitat de guardiacostes -armats militarment-, sistema de defensa anatiaèria i una unitat terrestre de voluntaris. I no tan sols participen en maniobres de l’OTAN sinó en operacions militars (p.e. a l’Afganistan).

  2. I és que, per més que els pacifistes ens vulguin enganyar dient el contrari, no hi ha països sense exèrcit, llevat d’una dotzena de microestats. I aquest no en tenen perquè no el poden mantenir, no per altra cosa. És cert, però, que va haver un país, un estat independent, pacifista. Es deia Tíbet. Ja no existeix. El van envair i no es va poder defensar, òbviament. Tot el contrari del que va passar a Finlàndia (repelint la invasió russa de la Guerra d’Hivern, 1939) o a Israel (defensant-se dels seus veïns àrabs des del mateix dia de la independència). Quin model volem, doncs? Ser com Finlàndia o Israel, o ser com el Tíbet?

Comments are closed.