El procés d’independència català, un model per a les dones catòliques

Van passant els segles i els mil·lennis i l’Església catòlica no atorga a les dones el ple rang d’ésser humà que els correspon. Suposo que no hi ha cap dubte que la dona, com qualsevol femella de la naturalesa, té uns atributs sexuals que la distingeixen del mascle, però això no la converteix en una espècie diferent. Si home i dona tinguessin distint nombre de cromosomes i material genètic, no podrien procrear entre ells, cosa que és evident que no passa.

Llavors, per què l’Església considera la dona un ésser inferior i la discrimina, negant-li els mateixos drets que té l’home? La tradició, tal vegada? El poder que els éssers masculins s’han atribuït pel seu compte? Vés a saber què els passa pel cap a les autoritats eclesiàstiques.

Esperar l’impossible

Ara ve un Papa, ara ve el següent, després el darrer, que es fa dir Francesc, i les dones esperant que algú escolti les seves demandes. Diuen que es nomenarà una comissió perquè estudiï que les dones puguin casar i batejar. Tot molt complicat i lent. Fins i tot s’ha arribat a dir que s’ha de fer una teologia de la dona. Quina barbaritat! Si ens fan una teologia especial per a nosaltres, segur que tornem a quedar en l’ostracisme, altrament dit marginació.

Els empestats

I mentrestant, la dona continua enfangada fins al coll, juntament amb els divorciats, els homosexuals… que tots haurien de ser del Senyor… Però no sembla que el Vaticà s’avingui a desterrar la hipocresia i els interessos més inconfessables, com ara la pederàstia en un elevat nombre de clergues, que cal no confondre amb l’homosexualitat entre adults. L’exteòleg del Vaticà Krzysztof Charamsa ho explica prou clar des de Catalunya, on ara resideix amb la seva parella, després de ser expulsat de l’Església per haver posat a la vista de tothom la seva condició sexual de gai. En conseqüència, els homosexuals que ho declarin públicament no poden ser capellans. Tampoc poden ser capellans (i per descomptat bisbes, cardenals i papesses) les dones, siguin heterosexuals o lesbianes en la seva formulació més simple.

El celibat obligatori dels clergues (no estar casats i per extensió no tenir tracte carnal amb dones) es troba en gran part en l’origen de les obsessions sexuals i d’odi contra les dones. Les desitgen, les dones, però interiorment i formalment es veuen obligats a detestar-les. De la repressió sexual, que es tradueix en odi, neixen altres obsessions, com les campanyes contra el condó, l’avortament (ni que sigui per violació), les relacions sexuals prematrimonials…

El procés d’independència

El dia que una part destacable del poble de Catalunya decideix independitzar-se d’Espanya, i es manifesta públicament al carrer (Diada 11 de Setembre) i a les xarxes socials, per defensar el seu dret a decidir i a l’autodeterminació política, deixa de ser un subjecte passiu. No vol esperar que Espanya li concedeixi voluntàriament la llibertat, perquè sap que no la hi donarà mai.

Misses celebrades per dones

Les dones catòliques no han d’esperar que els drets els arribin del Vaticà, dels seus pastors, llegeixi’s cardenals, bisbes i tota mena de prelats. La llibertat i els drets se’ls han de prendre.

No s’ha de demanar permís a ningú. Només cal que un grup de dones valentes, convençudes, lloguin una sala i procedeixin a celebrar un acte en comunió amb Jesucrist. Aquesta trobada es pot començar llegint uns fragments de l’Evangeli. Es comenten. Si hi ha una persona versada en estudis bíblics, millor, perquè pot aclarir els punts foscos o de més difícil interpretació. També seria oportú expressar els problemes que té la comunitat (el barri, el poble, la ciutat), perquè la solidaritat és un dels punts bàsics del cristianisme. Al final una de les dones consagra el pa i el vi, a imitació del que Jesucrist va fer al Sant Sopar. I a continuació tothom que ho vulgui participa de les espècies.

De la mateixa manera que cap ministre espanyol va manar retirar les urnes el dia de la consulta (anomenada d’Arenys) sobre la independència el 2009/2010, ni tampoc en el procés participatiu del 9N de 2014, amb menys raó cap autoritat no anirà a retirar els calzes i impedir que les dones entrin en un local on volen celebrar la missa.

Per fer les misses celebrades per dones només cal que Déu sigui present en el cor de les persones assistents, que tant poden ser dones com homes, perquè les dones no evolucionen sense el concurs dels homes, que són els seus companys, i amics, i fills, i pares, i marits i amants. Han de retornar als primers segles del cristianisme. Catacumbes de Roma. Reunions clandestines. “Perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells”.

I que se’n faci publicitat, de les misses. Les dones no han d’esperar que els homes que fan servir mitra les alliberin d’una tradició tan perversa com la denigració a ésser inferior. Tampoc no han de tenir com a objectiu canviar l’Església. Aquesta, ja s’ho farà. Que no es malgastin energies! És llastimós que els creients se n’allunyin, els uns perquè no entenen res del que passa; uns altres perquè no se senten representats per les jerarquies eclesiàstiques; uns tercers perquè veuen que molts sacerdots “prediquen el que no creuen”; els capellans, perquè no volen ser cèlibes per obligació; les víctimes de la pederàstia, perquè l’Església oculta els abusos…

Si les misses celebrades per dones tenen una bona repercussió (preferible que en tinguin, si es vol capgirar la dinàmica actual), l’Església masclista haurà de començar a fer canvis. O dones capellanes, o res, ha de ser la reivindicació. No deixar que siguin enganyades amb promeses. I si algú s’esquinça les vestidures, ja hi deu haver alguna solució a l’Evangeli, que segur que hi és. “Si el teu ull et fa pecar, arrenca-te’l”, diu Jesucrist. Si algun cardenal menysprea les dones, retireu-lo.

Qüestionar determinats manaments

I… sobretot… que s’informi les dones que el dèbit conjugal és un invent de l’Església catòlica contra elles. Consisteix en l’obligació que té cadascun dels cònjuges d’accedir a la justa demanda d’unió carnal per part de l’altre cònjuge. A la pràctica és la dona qui té el deure d’accedir a la demanda carnal del marit. Tot i que el debitum ha estat apartat del dret civil i la teologia moral, encara perdura en el dret Canònic i en especial en la cultura i la ment de la nostra societat. La societat catalana també. No ens pensem que som diferents.

Ens hem de preguntar per què en el matrimoni es va introduir aquesta obligació, disfressada de moral catòlica. Té una explicació fàcil. L’Església estableix que la finalitat del matrimoni és la procreació i l’educació dels fills. Seguint el manament al peu de la lletra, l’home només pot tenir relació sexual amb la muller per engendrar un fill. Un cop engendrat, la dona es pot negar a accedir als seus desitjos i fer-lo esperar com a mínim un any per al següent coit, a fi que es concebi un nou fill. I quan a ella li arribi la menopausa, s’haurà acabat definitivament el contacte carnal. Però és clar, tot això és insuportable!