El CIDOB útil que el país necessita

El think tank amb seu a Barcelona i que segons el seu propi web “està dedicat a la investigació, documentació i divulgació (…) i el desenvolupament d’estudis” compta, segons han difòs alguns mitjans, amb nou president, Antoni Segura, proper a ERC. Al mateix temps hem sabut que el Ministerio de Asuntos Exteriores (MAEC) n’abandona el patronat[1], cosa que a primera vista i presentat simplement així sembla una bona notícia per al sobiranisme.

El fet és que el govern de Mariano Rajoy no necessita ésser present al CIDOB quan aquest es comporta autònomament com una prolongació del Real Instituto Elcano de Estudios Internacionales y Estratégicos; nosaltres com a bons jans paguem la broma. De Barcelona el CIDOB només en té la lletra B i la seu.

El CIDOB, que es defineix com un “centre independent, no partidista…”, segueix comptant després de donar un cop d’ull al seu web, amb Nicolás de Pedro com a investigador principal en el seu equip de treball, aquell senyor que va reconèixer haver rebut 6.500 euros per a elaborar un llistat de periodistes bons i dolents respecte al tractament de la informació que ens arriba de Rússia i Ucraïna[2]. Seriós? No gaire.

Mentre els partits es disputen i reparteixen l’usdefruit del poder autonòmic català i decideixen qui en serà el proper director (CIDOB), el sobiranisme, les PIMES, els sectors estratègics, l’interès general i l’embrionària i tova diplomàcia catalana no tenen qui, junt amb una més que necessària intel·ligència exterior, posi sobre la taula estudis ben documentats que ens assenyalin com assolir reconeixement internacional, mercats, possibles aliances comercials, socis i aliats, estar en condicions de garantir la seguretat interior i transmetre confiança a França, amb qui haurem de col·laborar, per exemple. Més aviat anem en direcció contrària sense guanyar-nos la credibilitat que no tenim d’aquells que ens podrien ajudar amb alguna cosa més que paraules en el futur immediat: els Estats Units, el Regne Unit, la Xina, Israel o els països del BRICS. Contes de fades a banda, la Unió Europea necessita una Espanya unida i Espanya necessita la legitimitat política i institucional que de fet li dóna la UE i els diputats catalans al Congreso i el Senado. “Hem de ser a tot arreu” deien en campanya, a tot arreu menys allà on cal, diria jo. Així com qui no vol la cosa, nosaltres mateixos situem el conflicte on França, la UE, els Estats Units i l’OTAN ens seguiran dient que és on l’hem de resoldre: en el marc (constitucional) del Regne d’Espanya, no ho hem sentit prou vegades encara? Ells no hi entenen de samarretes i declaracions d’intencions.

Volem fer la República Catalana políticament correctíssima contra Fillón, Teresa May, Trump, Netanyahu i Putin? Què ens aconsella el CIDOB? Quins deures hem de fer a casa i a escala internacional per decantar la balança a favor nostre?

Quan Martí Anglada, actualment Delegat de la Generalitat a França, portat pel seu europeisme germanòfil, parla amb el to que ho va fer de Rússia (país on els dos candidats a l’Elisi busquen millorar-hi relacions comercials i diplomàtiques plantejant-se el reconeixement de Crimea[3]), prova que no només confonem els desitjos amb la realitat, sinó que no tenim un CIDOB o similar capaç de posar llum en els interessos generals propis, que en el cas de França impliquen guanyar-nos alguna cosa més que la simpatia del govern veí. Rússia és un client turístic i comercial, i pot esdevenir soci tecnològic; només hem de mesurar què ens convé més, si anar donant lliçons de moral o posar per davant els nostres sectors productius, o sigui, la nostra pròpia solvència i viabilitat.

Un think tank o centre d’estudis estratègics és una estructura d’estat bàsica de primer ordre i indispensable per a qualsevol país com el nostre, i ha d’estar en condicions de treballar en coordinació amb la universitat, l’empresa, el govern, els mitjans de comunicació, les estructures de seguretat i defensa per oferir el plus de coneixement i esdevenir útil a la societat a la qual es deu, i jo personalment, això no ho veig encara. No serà que anem amb por injustificada i no volem incomodar algú? Espero equivocar-me, perquè si així fos, no podríem seguir donant la culpa a Madrid, més aviat voldria dir que hem donat massa importància a allò que no en té i descuidat allò que compta.