La victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials als Estats Units de dimarts passat han deixat bona part de l’opinió pública mundial en estat de xoc. Aquesta reacció l’han causada principalment els mitjans de comunicació de masses i els analistes polítics, tant nord-americans com de tot el món, que donaven per segura la victòria de la rival del magnat novaiorquès, Hillary Clinton, malgrat que de les enquestes i de l’observació de la realitat política i social dels EUA se’n podia deduir amb facilitat que la contesa seria ajustada, i que qualsevol dels dos candidats podia assolir el triomf.
I sí, les eleccions, ho sap tothom, van tenir un guanyador. Però sobretot van tenir una perdedora. Per resumir-ho amb la contundència d’un tweet, no ha guanyat Donald Trump, ha perdut Hillary Clinton. Vegem-ho.
Hillary era, objectivament, una pèssima candidata: tenia el segon pitjor índex de popularitat de tots els candidats presidencials d’ençà que hi ha dades…exceptuant Donald Trump, que tenia el pitjor. Però és que 2/3 parts dels electors opinaven que no és digna de confiança, dada òbviament demolidora. A més, en una societat durament castigada per la crisi i que mira amb molta desconfiança les elits politítiques i financeres, Hillary era vista com el paradigma d’aquest establishment que tant de rebuig genera, especialment entre els més afectats per la crisi econòmica.
Les conseqüència de tot plegat s’ha traduït en un greu problema de mobilització electoral demòcrata, cosa fatal per a un partit al que, normalment, li van bé les coses quan les participacions són altes. Hillary Clinton ha obtingut 60,5 milions de vots, 5 milions llargs per sota dels que els que va obtenir Barack Obama el 2012, la qual cosa ha permès a Donald Trump (60,1 milions) guanyar amb 800.000 vots menys que els que va obtenir Mitt Romney, candidat republicà perdedor fa quatre anys.
Però en el sistema electoral nord-americà, com és sabut i s’ha fet evident quan per segona vegada en 16 anys el candidat que ha obtingut més vots populars no ha coincidit amb el guanyador, qui guanya les eleccions presidencials no és qui obté més vots populars a nivell nacional, sinó qui suma la majoria al col·legi electoral, format pels compromissaris dels diferents estats, que són qui, en realitat, elegeixen el president. A cada estat (amb l’excepció de Nebraska i Maine), el candidat més votat s’endú la totalitat dels compromissaris (vots electorals) que corresponen a l’estat en qüestió. I Hillary no ha guanyat ni un sol estat dels que Obama va perdre fa quatre anys, i n’ha perdut sis en els que l’actual president en funcions s’havia imposat.
Les eleccions presidencials nord-americanes de dimarts passat no van decidir-se als estats que tothom pensava que serien determinants, i on els sondeigs estaven més ajustats: Florida i Carolina del Nord, guanyats per Trump. Ni a Nevada i New Hampshire, on s’hi va imposar Clinton. Van decidir-se a tres estats que Donald Trump es va endur per molt pocs milers de vots, i en els que fins dies abans de les eleccions la victòria de Hillary Clinton semblava indiscutible: Pennsylvania, Michigan i Wisconsin. Si Hillary s’hi hagués imposat a aquests tres estats on era clara favorita, ara seria presidenta electa dels Estats Units. Què va passar?
Doncs resulta que aquests estats del Mitjà Oest, que formen part de l’anomenat “Rust Belt” (“cinturó del rovell”), tenen una economia de base industrial que s’ha ressentit especialment de la deslocalització d’empreses cap a països amb mà d’obra més barata, i una classe treballadora (majoritàriament blanca) que s’ha empobrit notablement amb la crisi pel deteriorament de les condicions laborals (els nous llocs de treball són més mal pagats i precaris que els d’abans de la crisi) i que votava tradicionalment de forma majoritària els demòcrates. Aquí s’hi ha covat més que enlloc una profunda irritació cap a la classe política i les elits financeres a les que consideren responsables de la situació. I pocs polítics com Hillary Clinton (ex-Primera Dama, ex-Senadora, ex-Secretària d’Estat, amb lligams econòmics evidents amb les grans corporacions financeres i amb un suport dels mitjans de comunicació de masses com no s’havia vist mai abans…) podrien representar millor aquest conglomerat de polítics de Washington, financers de Wall Street i grans empreses del món de la comunicació. Aquí més que enlloc l’electorat volia canvi, que segons les enquestes a peu d’urna va ser la principal motivació dels votants a l’hora de triar candidat.
El cineasta Michael Moore ja avançava l’estiu passat, en aquest més que recomanable post al seu blog, que els estats del “Rust Belt” que havien votat Obama tant el 2008 com el 2012 (als tres assenyalats abans hi afegia Ohio, també guanyat per Trump aquest cop), podrien decantar-se enguany cap a Trump i donar-li la presidència. La va encertar de mig a mig. El mapa de canvi en els resultats, que juntament amb els dels resultats als diversos estats el 2012 i enguany, il·lustren aquest article, és ben explícit al respecte. Si a això hi afegim les poques simpaties que Hillary suscita entre els joves, el grup d’edat d’ideologia més progressista de l’electorat, ja tenim la recepta de la desmobilització demòcrata i de la seva derrota electoral a punt per a servir.
Molts se’n recorden ara de Bernie Sanders (a qui, per cert, Michael Moore havia donat un suport entusiasta), el candidat a les primàries demòcrates que tan difícils va posar les coses a la totpoderosa Hillary, i que va treure resultats especialment bons als estats del Rust Belt: victòries a Michigan i Wisconsin, i també a moltes zones rurals de Pennsylvania, on Trump va aconseguir l’avantatge per guanyar l’estat a Hillary. No es poden treure conclusions automàtiques d’un enfrontament Bernie-Trump que no es va produir, però no sembla una especulació temerària pensar que Bernie hagués tingut opcions d’obtenir de sobres el grapat de vots que els van faltar als demòcrates a aquests tres estats per a guanyar-los, i amb ells les eleccions. Però això mai no ho sabrem. Que les eleccions que va guanyar Donald Trump en realitat les va perdre Hillary Clinton, sí que ho podem afirmar.
Quan s’hagi acabat el recompte Hillary tindrà entre 1.5 i 2 milions de vots més que Trump. El mateix Trump tuitejava mesos enrere que el sistema electoral estava “rigged”. Bé, ell ha guanyat amb un sistema electoral poc representatiu i gràcies a una diferència de vots “petita” en 4-5 estats. Hillary ha perdut, però també ha perdut Americà, les minories i les dones i també Obama i el seu llegat. Els blancs han votat com una minoria i encara són el 70% de l’electorat. Les dones blanques han votat en clau supremacista blanca sense importar-li la seva condició de dona. Els llatins com alguns descobreixen ara malgrat votin demòcrates no són tots d’esquerres i són més aviats masclistes. També han perdut els mitjans. Van donar-li una plataforma gratis a Trump, sobretot a l’inici pensant només en els ratings i després la bèstia és va fer imparable. Com es possible que s’hagi parlat 10 vegades més dels emails i no del rècord empresarial de Trump, les seves fallides i fraus. Bush va perdre 22 milions d’emails i a ningú li va importar. No dic que no sigui un tema seriós, però com tot els errors que fa Hillary s’ha magnificat amb un punt de masclisme (dona ximple no sap com funciona Internet). El paper de l’FBI a 7 dies de les eleccions és criminal. Ara l’esquerra culpa al neoliberalisme de Obama (quan governava el simpàtic Obama tothom estava callat) i els Clintons que van posar la llavor de Trump i lloen a Sanders. Sanders no hagués guanyat a Trump. Sanders com a desconegut despertava menys animadversió i per això a les enquestes amb Trump tenia més avantatge, però Sanders tenia greus problemes amb les minories. Dir que les minories haguessin votat automàticament per ell és com dir que les dones i el 100% de les minories votarien a Hillary i contra Trump. No funciona així. Potser podria haver aturar el cop al Rust Belt, però en una lluita de populismes Trump tenia millors cartes. I l’haguessin acusat de comunista. Hillary va fer una bona campanya (Kaine va ser una tria massa conservadora) i va guanyar tots els debats. Va exposar a Trump i la gent va votar-lo igualment. Potser hauria d’haver sigut més propositiva en compte de centrar-ho tots en els valors, però el país, diguin el que diguin ara alguns analistes, s’estava recuperant econòmicament. El problema no era l’economia era l’ansietat i les pors vinculades a un supremacisme blanc. També crec que Sanders és responsable en part de la derrota. Sanders va allargar més de 2 mesos les primàries de forma innecessària i egoista quan tothom sabia que no tenia cap opció i això va fer molt de mal perquè va alinear molts votants de Sanders en una lluita estèril. No va pensar en el partit ni en Trump només en ell mateix com independent que és. Això també va robar molt de temps i esforços a l’equip de Hillary. Recordem les protestes a la convenció demòcrata per part de seguidors de Sanders dient que el sistema estava “rigged”. Van jugar amb foc i al final ens hem cremat tots i ara només els republicans a les càmeres li poden parar els peus. Això i el fet que Trump sap que el 80% de les coses que ha promès són una bajanada i per això ja ha canviat el discurs. Tot plegat és depriment i exposa, si ho extrapolem a Catalunya, el paper d’una certa esquerra que prefereix la misèria i el planyiment només per tenir raó abans d’unir forces contra un enemic mot més perillós per la democràcia.
Mariona, en primer lloc, gràcies pel comentari, que he trobat molt interessant.
De fet, més que un comentari, fas una esmena a la totalitat del meu article. Com que tires amb perdigonada, no sé si podré respondre-ho absolutament tot, més aviat comentaré les grans línies del que exposes.
Primer, un aclariment: del to del teu comentari podria desprendre’s que penses que tinc alguna simpatia per Trump. No és el cas, en absolut. Sento la mateixa repugnància que gairebé tothom per algunes de les seves declaracions i propostes, així com pel masclisme vomitiu que desprenen les gravacions que es van fer públiques durant la campanya. Hillary Clinton tampoc no és sant de la meva devoció: la considero dretana, propera als poders econòmics i financers, falcó en política exterior i amb una tendència particularment desagradable a dir en cada moment el que creu que la pot afavorir més (el cas del matrimoni homosexual, del qual estava en contra fins fa poc i que ara en fa bandera, n’és un exemple molt clar). Però malgrat tot, davant l’elecció entre un dels dos, no hagués tingut cap dubte: com Michael Moore, a qui cito a l’article, hagués votat Hillary, ni que fos amb una pinça al nas, com es diu en aquest casos.
Sobre la diferència de vots i el sistema electoral: l’estimació de diferència final que fas, que jo també he llegit, diria que és exagerada. Ara mateix ha pujat fins a 700.000 vots, 200.000 més que quan vaig escriure l’article. A més, són vots sobretot de Califòrnia, sense cap possibilitat de decidir el resultat. Però és igual, ningú posa en qüestió el sistema electoral. Bé, ningú mínimament representatiu. És cert que Trump té un tweet del 2012, si no recordo malament, blasmant el col·legi electoral, però quan a la camanya deia que les eleccions estaven trucades no es referia a això. Tothom accepta el sistema electoral.
Ni els blancs han votat com una minoria (58-37 segons les enquestes a peu d’urna, per 65-29 dels llatins i 88-8 dels negres -però els blancs ja van votar Romney 59-39!), ni el vot “supremacista” blanc ha decidit la contesa. Segur que hi ha vots blancs supremacistes, però també segur que aquests ja votaven republicà el 2012, i el 2008. No han decidit l’elecció. A molts comtats de Pennsylvania, Ohio, etc. on ara ha guanyat Trump, el 2008 i el 2012 havia guanyat Obama. Supremacisme blanc? La clau al Rust Belt (on s’han decidit les eleccions) és indubtablement econòmica. Et recomano la lectura de l’article que el professor Carles Boix, professor a Princeton, ha publicat avui a l’Ara.
Que em diguis que els mitjans van afavorir Trump…bé, només si admetem com a bo allò del “que parlin de mi, ni que sigui malament”. Mai s’havia vist un suport tant abassagador dels mitjans a un candidat com ara, ni de lluny. No cal entrar en detalls. Els grans mitjans, una peça més de l’establishment, han jugat tot el partit amb la samarreta de Hillary posada indissimuladament. Ep, i no passa res, tenen dret a fer-ho, però només es pot dir que els mitjans han fet guanyar Trump si és que es pensa que l’atac sense treva que li han fet no ha donat resultat perquè no l’ha atacat per on li podia fer mal, sinó per llocs (el seu masclisme, etc) que al seu electorat li resultaven indiferents o secundaris.
Pel que fa a Sanders, jo he estat cautelós a l’article, ja que el seu enfrontament electoral amb Trump no s’ha produït, i es movem, per tant, en l’especulació. Però com que tu ets tan concloent (“Sanders no hagués guanyat a Trump”), ara em permeto d’entrar una mica més en l’especulació. Per començar, quan es feien sondeigs Clinton vs Trump i Sanders vs Trump durant la temporada de primàries, Sanders sempre treia força més diferència sobre Trump més que Clinton. Que Sanders hagués perdut algun vot de minories? Potser sí, però Hillary només ha guanyat un swing state gràcies a les minories: Nevada, amb tan sols 6 vots electorals. Va perdre Florida (on confiava en els hispans) i Carolina del Nord (on comptava amb els negres). Per tant, aquesta petita pèrdua de vots que hagués pogut tenir Sanders pràcticament no hagués afectat el seu resultat. En canvi, és fàcil de predir que hagués pogut girar tranquil·lament la truita a Michigan (12.000 vots a favor de Trump), Wisconsin (27.000) o Pennsylvania (64.000), i fins i tot hagués tingut força opcions a Ohio i a Iowa. I tot això sense comptar la gran mobilització de vot jove a favor de Sanders que s’hagués produït amb tota seguretat! Sanders ha fet una campanya intensa a favor de Hillary, i si va lluitar fins al final a les primàries és perquè la seva pròpia base no li hagués permès fer una altra cosa: no volien Hillary, a qui consideraven (i la consideren) una membre més de l’elit política de Washington, transversal als dos partits. Però vaja, segons tu, tothom és culpable de la derrota de Hillary excepte ella i el seu equip de campanya. En sembles un membre, de l’equip de campanya: diuen més o menys això mateix.
La finta final per comparar Sanders amb els comuns a Catalunya tampoc no s’aguanta: si a algú s’assembla el moviment de Sanders és a l’independentisme: sorgit de la base, de baix cap dalt, que té tot l’establishment en contra.
I fins aquí, gràcies de nou pel comentari. Encantat de poder debatre els respectius arguments.
Si voleu aneu-li fotent, mentrestant Europa ja es mou als imputs del nou i flamant President Trump. Els temps estant canviant.
Hola Albert. Estic totalment d’acord amb el títol de l’article, i en el contingut. Que el fet de que guanyin uns no sigui per mèrits propis, sinó pels demèrits dels rivals (sense anar gaire lluny PP vs PSOE) és quelcom que comencem a veure sovint i que ens hauria de fer reflexionar. Et recomano un article d’un altre amic que hi posa el dit a la nafra… http://www.commondreams.org/views/2016/11/10/i-would-love-share-your-incredulity.
Una abraçada des de l’Argentina.
Josep.
Ei, hola, Josep. Gràcies pel comentari i per l’article que enllaces, molt interessant. Una abraçada ben forta de tornada i fins aviat!