Quina organització territorial ha d’adoptar la República de Catalunya? Quin paper han de tenir les comarques? Existiran les vegueries? I què passarà amb Barcelona? I amb els Ajuntaments petits? Els obligarà la República a fusionar-se?
Totes aquestes preguntes (i algunes més) conformen un debat apassionant on es troben posicions sovint apassionades al que no ha estat aliena la redacció de la proposta de Constituïm. En aquest article exposaré la solució que hem adoptat, exposada principalment al Títol Cinquè.
L’article 119 estableix clarament les bases del model: “Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i comarques. L’àmbit supramunicipal és constituït, en tot cas, per mancomunitats.” Per tant, primer punt principal: són els Ajuntaments qui, a través de mancomunitats, creades “sota el principi de lliure associació” (art. 129) regeixen el món local. Cal destacar que segons el mateix art. 129 les mancomunitats es creen per acord entre “entitats locals” entre les quals hi ha les mateixes mancomunitats; és a dir és possible la creació de mancomunitats de segon ordre si això resulta interessant en algun moment. Creiem que aquest mecanisme permet una màxima flexibilitat per compartir interessos comuns, sense necessitat d’obligar a fusionar Ajuntaments que no en tenen la voluntat, amb tots els problemes que això comporta. Qui coneix millor els problemes d’un lloc i quina és la millor solució és sempre qui hi viu.
Els Ajuntaments, per tant, són els elements decisius en el mon local i per aquesta raó “tenen competències pròpies sobre matèries específiques, en els termes que determina la llei, sota els principis de subsidiarietat i suficiència, tot tenint en compte les diferents característiques demogràfiques, geogràfiques, funcionals, organitzatives, de dimensió i de capacitat de gestió”, “disposen de plena capacitat funcional i d’autoorganització dins el marc de les disposicions generals establertes per la llei” i “tenen capacitat normativa, com a expressió dels principis democràtics i d’autonomia local, en l’àmbit de llurs competències” (art. 121) A més, “els Ajuntaments són les entitats locals de Catalunya, que gaudeixen de plena capacitat jurídica i tenen plena autonomia per a l’acompliment dels seus fins i l’execució de les seves competències” (art. 122) i els seus actes i acords “no poden ésser objecte de control d’oportunitat per cap altra Administració” (art. 120)
Pel que fa a l’organització interna del seu territori, “es poden constituir en entitats municipals descentralitzades (EMD) aquelles concentracions de població que, dins d’un municipi, formin nuclis separats territorialment, o bé per raons històriques, en els termes que determina la llei.” (art. 120.5) És a dir que per constituir EMD no cal que siguin necessàriament nuclis de població diferenciats, la qual cosa obre la porta a sistemes de descentralització efectiva en poblacions grans.
Si parlem de poblacions grans, cal parlar de Barcelona. Com ja passa ara, “la ciutat de Barcelona disposa d’un règim especial, establert per llei” i “s’organitza en districtes i barris” (art. 124). La Constitució, doncs, deixa per a a la llei la manera concreta com es farà això, però la possibilitat, ja comentada, de crear EMD sense necessitat de ser nuclis separats de població obre la porta a una descentralització que pot ser tan gran com vulgui la llei de la ciutat.
Pel que fa al règim electoral (art. 123): l’Alcalde és escollit per tots els electors del municipi en eleccions separades dels regidors, que ho són en circumscripcions menors (un mínim de 3 per municipi i en tot cas cada EMD n’és almenys una). Tots seguint la norma electoral general: eleccions per 5 anys, renovables una sola vegada i amb possibilitat de revocació.
Les comarques són ens que la Constitució defineix de dues maneres, ja comentades a articles anteriors d’aquesta mateixa sèrie: com a circumscripcions electorals al Parlament i com a Districtes territorials de la Fiscalia. De la mateixa manera, les Vegueries són definides com “la divisió territorial que adopta la Generalitat per a l’organització territorial dels seus serveis” (art. 128) Són per tant entitats constitucionals però sense unes competències definides: són els Ajuntaments que les componen qui, via mancomunitats poden omplir-les de continguts… i finançar-les.
D’altra banda els Ajuntaments (o un conjunt d’Ajuntaments limítrofs o de la mateixa comarca) tenen la capacitat de crear Síndics Locals “amb les funcions i competències de les sindicatures de Greuges i d’Ecologia, referides exclusivament a l’àmbit territorial i competencial del seu municipi” (art. 126) de manera que es pugui estendre amb més eficàcia la funció de control també al món local. Els Síndics Locals són escollits per sufragi universal cada 5 anys renovable una sola vegada i amb possibilitat de revocació.
Podeu descarregar el text complet de la proposta en aquesta adreça
http://constituim.cat/wp-content/uploads/2016/05/Constitui%CC%88m_marca.pdf
