Els resultats de la consulta són els que són, però no s’ha fet bé. No em refereixo a la precipitació a l’hora de decidir què s’ha de consultar al soci. Les comissions de treball encara s’estaven constituint: quan es va decidir regnava la interinitat en els màxims òrgans executius de l’ANC. Tot i així es va prendre la decisió de canviar el full de ruta i es va donar de termini inicial menys d’un mes per explicar-ho als socis, que aquests es formessin una opinió personal i que decidissin al respecte. Una cosa tan seriosa s’hauria d’haver fet amb temps i calma, respectant els tempos de constitució del nou Secretariat Nacional (SN); per què tanta pressa? Per què no s’han respectat els tempos propis del SN? Hi havia algun factor extern que pressionés per fer del referèndum el nou relat? És difícil o fàcil iniciar teories conspiparanoiques quan les coses no es fan bé?
Tampoc em refereixo a l’ajornament de la data inicial de la consulta. Ni als actes sobre la consulta on no s’ha donat veu als contraris a la introducció del referèndum unilateral sobre la independència (RUI) o als que dubtaven. I sobre la maniobra d’introduir propaganda a favor de l’opció del sí en un correu informatiu el dia 13, a tres dies de la votació, on els tres ponents feien campanya a favor del referèndum, què puc dir? Per què no fer una votació a la “búlgara”? O “tirar pel dret”, prescindint de l’opinió del soci? He vist com grups de coordinació recomanaven el vot afirmatiu als seus membres. En comptes de mantenir-se neutrals, com crec jo que tocava.
L’exemplaritat democràtica de l’ANC ha de marcar el camí del nou estat català, en l’ANC no haurien de manifestar-se les pitjors pràctiques de partit polític per fabricar opinions col·lectives.
Al plenari de Badalona el 96’7% dels membres del SN varen votar a favor del RUI, 58 de 60 vots. Només va haver-hi un vot contrari, 1’6%. A la consulta els vots contraris han pujat fins el 22’61%. Més de 2000 socis i sòcies. Gent implicada, que em consta que està empipada i amb tota la raó del món perquè no s’han sentit respectats, al no veure respectada, tractada amb igualtat de condicions, la seva resposta a la pregunta de la consulta. Són gent ideològicament transversal, de dretes i d’esquerres.
Jo vaig votar a favor i em fa vergonya i empatitzo molt amb la indignació que suposen aquest cúmul de despropòsits. Si s’hagués fet bé, com sabem fer-ho, independentment del resultat ara tots faríem pinya i no em trobaria voltant per Twitter comunicats de col·lectius organitzats de membres d’assemblees territorials criticant la consulta.
El cert és que el RUI és la millor eina de la que podem disposar. El cert és que ja es parlava del referèndum en les eleccions de l’ANC. Això no ho ha iniciat cap partit polític per desviar l’atenció per la seva irresponsabilitat de tombar uns pressupostos. Tots i totes les responsables s’hauran d’espavilar soletes: les iniciatives de l’ANC no les hi serviran d’aixopluc. Per més que ho intentin.
La política és la guerra per altres mitjans, deia Focault fent una inversió de Von Clausewitz, i en la guerra per molt ben fets que estiguin els plans, o els fulls de ruta, el cert és que mai superen el primer contacte amb l’enemic, com deia Sun Tzu. Ja que ens hem d’adaptar contínuament i millor a la realitat que els nostres adversaris ens plantegen, per guanyar-los. En aquest sentit i per fer front a l’estat espanyol el referèndum vinculant és imbatible segons la meva opinió per una senzilla raó: deixa a l’estat espanyol en la tessitura d’obligar-lo a utilitzar la força per evitar les urnes. Si no ho va fer el 9N, ara que s’actuarà en funció del resultat encara s’ho podrà permetre menys.
Tanmateix, això tampoc importa perquè el que no s’ha fet bé i del que depèn la victòria és que anem junts, que ens adaptem junts a la nova realitat el màxim nombre de persones. Perquè la millor adaptació possible és aquella que permet aglutinar el màxim nombre de gent envers l’opció política que tots volem: la Independència.
He escrit això amb tanta sinceritat perquè tota aquella gent que ha votat en contra entengui que un soci que no ha votat com elles i ells, els i les entén perfectament. A vegades, les coses es fan malament. Com veieu estic fent pinya amb vosaltres. Si us plau, feu-la també amb nosaltres.
Som ANC.
Agraint la teva franquesa i tractant d’emular-la, he de dir que jo hagués votat NO. Per una senzilla raó: per tal que una referendum tingui validesa s’ha de enmarcar en la legalitat vigent. Si pretenem fer un segon 9N, farem un pas en darrera que no aporta cap millora a l’independentisme, ans el contrari. El pas previ a qualsevol nova consulta a la ciutadania pasa per establir una nova legalitat que faci de la consulta un exercici vinculant. Per a mí, el fet de declarar la independència i després validar-ho amb un referendum tés dos avantatges importants: el primer es donar la imatge de que els governants estan implicats a fons amb la independència, no hi ha mitges tintes al govern. El segon, i mes important es fer que el vot del SI sigui per recolzar un projecte en positiu per a tothom: una nova república catalana que ens allunyi del caduc estat espanyol.
Bona tarda Esteve,
La llei de transitorietat jurídica no implica declarar la independència del Regne d’Espanya, implica dir que som sobirans, que és quelcom molt millor. Perquè així i de forma sobirana podrem decidir si formar o no part d’Espanya en un referèndum vinculant. Utilitzant, com no pot ser d’una altra forma, la manera més seriosa i clara possible per fer-ho que és el referèndum. Legitimat, ara sí, amb una llei pròpia feta de manera sobirana en el nostre Parlament, sense que el TC ens pugui dir res que nosaltres no puguem rebatre de forma jurídica.
D’aquesta manera s’aconsegueix que el problema esdevingui el que realment és polític i que els arguments jurídics no els puguin utilitzar els unionistes.
Si abans ja es van acollonir amb el 9N i, per tant, és una debilitat que hem d’explotar. Amb un referèndum vinculant fet a partir de la sobirania del nostre Parlament, llavors, faran la cagada política que internacionalment decantarà l’opinió pública envers nosaltres. Ell mai fallen i ara amb el Rivera de Vice-presidente segur que tot s’accelera.
Salutacions
Apreciat Roger,
A banda que prefereixo que en tractis pel nom, t’agraeixo la teva resposta.
No et trec la raó en quant al procediment tècnic que pot utilitzar-se per fer la consulta vinculant, però hi ha tot un seguit d’aspectes pràctics que no em fan ser tant optimista.
Per tal que el referendum tingui validesa hi ha d’haver-hi una participació alta. Potser sí que la llei de transitorietat jurídica pugui servir per protegir als organitzadors de la consulta, però ajudarà a establir el marc que doni validesa a la consulta als ulls de una majoria de ciutadans i de observadors estrangers? Ja saben que pels governs espanyols ni pels seus mass media, cap consulta independentista serà mai acceptada, i hem de pensar que una majoria de ciutadans catalans es nodreixen exclusivament de les informacions que els arriben pels medis estatals. Per aquest motiu, penso que una declaració d’independència prèvia a qualsevol consulta converteix aquesta en la seva ratificació popular, més que no pas en una proposta d’intencions. Així, molta mes gent es veuria forçada a dir la seva, no podría utilitzar-se l’abstenció com a factor debilitador de la validesa del plebiscit (que poc m’agrada aquesta paraula).
Per altra banda penso que es molt important presentar un projecte ambiciós i coherent abans de demanar al ciutadans que donin el seu SI a una independència que els seus líders no s’han atrevit a consumar.
Salutacions
He acudit a 3 xerrades de membres del SN i a les tres he detectat el mateix: mitges veritats.
Quan no em diuen tota la veritat és perquè m’estan venent un producte. Què vull dir amb “mitges veritats”? Aquí dos exemples, tot i que n’he percebut més:
Hi ha una frase molt repetida a les 3 conferències: “La proposta del RUI té un gran consens al secretariat, pràcticament només un va votar en contra”. La veritat és que la proposta amb la qual està d’acord el secretariat és la de “consultar als socis si l’ANC ha de demanar el referèndum”.
S’explica mal el Full de Ruta vigent. Es dona a entendre que la independència depèn de que s’aprovi en referèndum la constitució, la qual cosa no és certa. Proclamem la independència i després, una vegada independents, es discuteix la Constitució.
Em preocupa una altra cosa. A setembre hi haurà una moció de confiança. Depèn més que res de la CUP si es supera o no. L’ANC dóna per fet que la CUP li donarà confiança, però a més no és sols la moció del setembre, és la governabilitat mentre es fan les tres lleis i s’organitza un hipotètic referèndum.
Què farà la CUP per a afavorir la governabilitat?
Mentre anem preparant la independència hi ha el BCN World, les escoles concertades, modificar l’IRPF a les rendes altes, recuperar la gestió de l’aigua… Assumptes amb forta càrrega ideològica que han estat motiu de desacord entre JxS i CUP.
Fixar l’objectiu en un RUI… Farà que aquests assumptes passin a segon terme? I si fos que sí… Per què no marcar l’objectiu en la Declaració d’Independència?
La impressió que tinc és que la proposta de Referèndum és com una aspirina, que baixa la febre però no cura la malaltía.
Quan em diuen que no podem declarar la independència perquè el 27S només aconseguirem el 48% dels vots, que amb això no tindríem reconeixement internacional. Penso que tot això del RUI comença per la interpretació del 48% de Sí. Què haguéssim dit si la consulta del 9N hagués donat aquests percentatges?
Sí-Sí 48%, Sí-Altres 13% i No 39%?
Diríem que ha guanyat el Sí-Altres? Perquè això és el que estem fent ara.
I sobre la validesa internacional, aquesta la dóna la declaració d’independència. El referèndum només el demanarà/imposarà la comunitat internacional si hi ha conflicte. I oi que nosaltres sempre hem estat disposats a fer una separació amb bones maneres?
El 27S l’assemblea em va dir que era el referèndum que no ens deixaven fer, que era el vot de la meva vida. Si amb totes les eines d’un estat en contra, amb bloqueig del vot per correu, amb població traslladada d’altres indrets de l’estat per a augmentar e cens del NO, i amb una part dels votants que no van voler contestar…
Si amb tot això, no ens creiem que vam guanyar… A qui volem fer-li creure que farem un referèndum amb l’estat en contra, que el guanyarem i que ho farem creïble?
Posem per cas que enllestim les estructures d’estat, les tres lleis, tot enllestit.
Posem que triguem 2 anys i es fa el referèndum.
Posem que els ressultats són els del 27S:
Sí 48%, No 39%, Blanc 13%.
Qui m’assegura que no ens tornarem a deixar prendre la victòria?
Si ara no sabem defensar aquest resultat, qui m’assegura que el defensarem més endavant? Tornarem a dir “no en som prou”?
Qui m’assegura que l’Estat Espanyol no ens ven peixet, que CSQEP no s’apropia d’unes estructures d’estat per a vendre un federalisme fraternal amb Espanya?
Desprès d’anys treballant per la independència, ICV s’emporta un federalisme sense haver pagat el desgast d’haver creat aquestes estructures d’estat.
Si puc lluitar per una certesa ara, per què haig de lluitar per una incertesa d’aquí a dos anys?
Però el que més m’ha decebut és que la decisió ja estava presa. Demanarem referèndum. La pregunta als associats només és per a saber si el voldrem amb patates o amb escalivada. El SN ha dedicat molts esforços a publicitar les bondats d’aquesta “exigència”, amb un munt d’opinadors, manifestos, premsa, actes.
No ens emboliquem. El problema és que el govern estatal no acceptarà el resultat i que els partits unionistes no hi acudiran. Se celebri sota la legalitat catalana o sota l’actual.