La National Portrait Gallery de Londres i el Museu Picasso de Barcelona estan organitzant una important exposició (Picasso. Retrats) en la qual s’explora el lloc que ocupa la caricatura en els retrats de Picasso. A l’exposició s’exhibeixen pintures, escultures, dibuixos i gravats de tots els períodes de la llarga carrera de l’artista. La comissària és Elizabeth Cowling, catedràtica emèrita d’Història de l’Art a la Universitat d’Edimburg i especialista i comissària independent.

Quan encara era tot just un adolescent, Picasso va fer una colla d’autoretrats i de retrats de membres de la seva família que revelen el talent precoç que tenia per plasmar el temperament i l’estat d’ànim de la persona i per copsar-ne l’aspecte físic. La caricatura, molt popular a la darreria del segle XIX, va servir-li de mitjà per expressar el seu humor satíric i també d’estímul per realitzar provatures agosarades amb la distorsió, l’exageració i el simbolisme, una tendència que se li va accentuar arran de descobrir El Greco i els estils avantguardistes antinaturalistes i de la seva inclinació creixent a treballar de memòria, a vegades amb ajuda de fotografies, en comptes de fer-ho amb model. Quan l’any 1904 es va instal·lar a París, Picasso ja havia fet un conjunt considerable de retrats d’una varietat conceptual i psicològica notable. Com que quasi sempre retratava persones del seu cercle íntim, no estava sotmès a les obligacions i les limitacions pròpies de l’artista que treballa per encàrrec, i no va dubtar a recórrer a tot el seu ventall d’estils i mètodes innovadors. Fins i tot en el seu punt màxim de transgressió i expressionisme, però, va continuar fent delicats dibuixos del natural amb un estil naturalista clàssic; de fet, els canvis radicals en la pràctica i l’estil artístics són una característica recurrent de la seva prolífica activitat com a retratista de les dones de la seva vida.

Malgrat la seva originalitat desbordant, Picasso va mantenir un diàleg profund i permanent amb l’art del passat, sovint utilitzant formats i postures tradicionals (bust, mig cos, retrat de cara, tres quarts, etcètera) i incloent al·lusions subtils a retrats de pintors clàssics que tenien algun lligam amb la seva pròpia manera de veure el tipus físic i la personalitat del retratat i la relació personal que hi tenia. Cap al final de la seva vida, Picasso veia els seus predecessors preferits com una barreja d’amics íntims i col·laboradors; no tenia cap inconvenient a caricaturitzar-los ni a abandonar-se a fantasies sobre la seva vida sexual que reflectien la seva pròpia obsessió amb la interacció entre erotisme i creativitat. Les seves últimes «variacions» sobre Las Meninas de Velázquez i El fill pròdig de Rembrandt ―que també formen part de l’exposició― li van permetre analitzar imaginativament obres mestres destacades on es practicava l’autoretrat, i també reflexionar sobre la complexa relació psicològica entre artista i model, els objectius de l’artista com a retratista i la viabilitat del retrat en l’ambient hipotèticament hostil de l’art contemporani.

Museu Picasso de Barcelona: del 16 de març al 25 de juny del 2017
National Portrait Gallery de Londres: del 20 d’octubre del 2016 al 5 de febrer del 2017