Unilateralitat no és il·legalitat

La consciència que la definitiva solució del procés independentista català passa per un referèndum unilateral d’independència va prenent força en un espectre cada cop més ampli. El principal escull es troba, però, a l’hora de determinar el “com” es fa aquest referèndum. La doctrina constitucionalista majoritària considera aquesta hipòtesi pràcticament impossible, ja que la Constitució espanyola de 1978 preveu el referèndum en uns casos taxats i n’atribueix la iniciativa exclusivament al Govern de l’Estat. Per altra banda, es parla d’unes accions unilaterals de “desobediència” per trencar amb l’Estat. En el meu entendre, un plantejament i l’altre parteixen d’una premissa equivocada, pensar que el text de la Constitució espanyola incorpora la totalitat de la legalitat i per tant, només se’n pot sortir d’una forma il·legal.

D’entrada, cal tenir en compte que, tant la Constitució espanyola com també l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no són textos jurídics aïllats, sinó que s’integren en un conjunt de normes que regulen els drets humans fonamentals. L’article 10 de la Constitució obliga a interpretar els drets fonamentals d’acord amb els convenis internacionals sobre drets humans, i l’article 4 de l’Estatut sotmet els poders públics de Catalunya a l’obligació de promoure el ple exercici de les llibertats i els drets fonamentals, les condicions per fer reals i efectives la llibertat i la igualtat dels individus, i els valors de la llibertat, la democràcia, la igualtat, el pluralisme o la pau, entre d’altres. Tots aquests drets i llibertats es poden reconduir cap a un sol principi, que és el d’autodeterminació, és a dir, el dret de determinar lliurement i sense ingerència externa la pròpia condició política, social i econòmica, reconegut als pobles i per tant, a Catalunya com a nació. És a dir, l’autodeterminació dels pobles va més enllà del “dret a la independència” per garantir a totes les nacions la capacitat d’establir sense ingerència de tercers el model de societat i d’economia que volen seguir.

Per tant, tots els poders públics catalans estan vinculats al respecte d’aquest principi i obligats a garantir-lo a la població. Per això, quan el govern de l’Estat -que per cert, també hi està obligat- pugui perjudicar-ne l’exercici per la ciutadania, és lícit que els restants poders actuïn, emprant tots els mitjans jurídics al seu abast. I naturalment, quan aquesta actuació de l’Estat es du a terme abusant de l’ordenament jurídic i de les institucions establertes per a preservar-lo, bloquejant de fet les vies de recurs existents, han de protegir aquests drets i llibertats de la ciutadania d’una forma rupturista. Aquesta ruptura no seria, per tant, una il·legalitat, sinó la defensa d’uns drets que la ciutadania té reconeguts per l’ordenament jurídic, l’internacional i també fins i tot, l’espanyol.

Tanmateix, un moviment d’aquest tipus, per tal d’estar legitimat tant a nivell nacional com internacional, s’ha de dur a terme d’una forma democràtica i eficaç, i aquests requisits només els pot complir un referèndum unilateral. Seria l’única manera de dir a la comunitat internacional que la societat catalana “s’autodetermina” i escull el seu destí d’acord amb la pràctica política i jurídica acceptada per la comunitat internacional en el seu conjunt. Dins del conjunt de les institucions catalanes, la convocatòria d’aquest referèndum correspondria al Parlament, com a representació del poble de Catalunya. La convocatòria es podria fer, bé sotmetent una declaració d’independència al referèndum del poble català o bé plantejant una pregunta dual sobre la independència, en el benentès que, si s’imposés l’opció favorable, el Parlament n’aprovaria una declaració. I en qualsevol cas, si alguna d’aquestes accions fos portada al Tribunal Constitucional, la resposta hauria de ser que la qüestió surt de la seva competència.