Família votant en el referèndum unilateral d'independència d'Eslovènia, el 23 de desembre de 1990.

Bernat Dedéu va publicar aquest article el 4 de maig al seu bloc La torre de les hores i el reproduïm aquí comptant amb l’autorització de l’autor. 

Ahir al vespre, després de la cimera sobre drets socials, els colauets de la tribu van haver degastar cabassos de retòrica per justificar que això de la fal·lera del Tribunal Constitucional per suspendre lleis votades majoritàriament al Parlament de Catalunya no té res a veure amb, permeteu-me la cursileria, qüestions relatives a la sobirania o a l’anticatalanisme. Ahir al vespre, quines coses té la vida, hi havia activistes de la pobresa que encara volien convèncer la padrina de les maldats del TC, filosofant sobre l’eix esquerra-dreta i argumentant que els magistrats no és que siguin profundament contraris a la cosa nostra, sinó que són gent molt i molt de dretes, i molt i molt contrària als drets socials de qualsevol ciutadà del món. Ahir vespre, en definitiva, encara hi havia algú que es negava a veure que l’únic problema de les lleis que promouen la igualtat entre homes i dones, els impostos aplicats a pisos deshabitats o que intenten donar escalf a nanos que no tenen llum per llegir la Caputxeta Vermella ni calefacció per poder dormir sense mitjons és que són firmades per i destinades a catalans. Ahir els colauets, ai las, van haver d’esprémer la retòrica i devien tornar exhausts a casa. Déu els hagi donat descans.

La tàctica del president Puigdemont és clara i intel·ligent, hereva del masisme més aprofitable: promoure contínuament lleis de caràcter just a nivell social, que ni l’esquerra més extrema pugui discutir, per posar de manifest que l’independentisme se centra sobretot en el benestar dels ciutadans. La tàctica és bona, insisteixo, perquè situa el TC i la maquinària d’estat on hauria de ser, en el racisme institucional, i empeny els colauets de la indecisió vers la secessió. Però l’administració Puigdemont fracassarà si no aplica aquesta medicina a l’assumpte més urgent que afronta: convocar un Referèndum Unilateral d’Independència. Després del part més que possible d’una gran coalició o d’un govern PP-Ciutadans posteriorment al 26J, només el RUI posarà contra les cordes a tots aquells que encara trafiquen amb els anhels impossibles d’un referèndum pactat amb l’estat. Només un RUI, amb una pregunta clara, un RUI que no sigui un simulacre i que tingui resultats vinculants deixarà tothom a lloc i posarà les coses clares. Diputats independentistes, deixeu-vos estar de fulls de ruta, de comptes enrere per la independència i de mocions sobre la sobirania. Una votació vinculant: la resta, històries.

Convoca un RUI, Carles, i ja veuràs com el Juncker et truca cagant llets per fer un cafè a Brussel·les.